Alice Guy Blaché

(Saint-Mandé, 1873 – Mahwah, Nova Jersey, 1968)

De la mateixa manera que es diu que la història la fan els homes, en quasi 130 anys de cinema s’ha tendit a potenciar més les figures masculines que les femenines. Una de les primeres pioneres és la cineasta Alice Guy Blaché.

Amb només un minut, Alice Guy Blaché explica la història de ‘La fada de les cols’, adaptant un conte infantil popular a l’època. Alice Guy Blaché treballava per una empresa de fotografia, la Gaumont, i quan va veure el cinematògraf per primer cop, es va adonar que tenia possibilitats narratives i artístiques. Amb ella, doncs, va néixer el cinema de ficció.

‘La meva joventut, la manca d’experiència, el meu sexe, tot conspirava en contra meva’, deia Alice. De fet, va rodar un centenar de curts com a directora i, fins i tot, va fer carrera als Estats Units i a Hollywood, però es va arruïnar per culpa de la mala gestió del seu marit, i el seu nom va caure en un semioblit fora de la seva França natal. Sent així, la primera dona en fer cinema de ficció i sense tenir el reconeixement merescut.

Musidora

(París, 1889 – 1957)

Era una actriu de principis de segle a França. Aquí la tenim interpretant Irma Vep a ‘Les vampires’, un fulletó pel cinema que explica la història d’una banda de criminals parisencs, Els vampirs, que tenen entre els seus membres Irma Vep, una dona tan carismàtica que aconsegueix que interessi més saber què li passa a ella que als protagonistes suposadament bons.

Musidora va ser una de les primeres “vamps” de la història del cinema, una de les primeres “femmes fatales”, i a més va aconseguir transcendir la connotació negativa del terme i convertir-se en un personatge estimat pel públic. Tant és així que es va convertir en musa dels surrealistes i en una de les primeres actrius que va esdevenir, també, directora adaptant textos de l’escriptora Colette, una altra gran feminista, amb qui també havia treballat al teatre.

Mary Pickford

(Toronto, 1892 – Santa Monica, Califòrnia, 1979)

Una altra gran actriu que va marcar una època i que va fer avançar la indústria és Mary Pickford. Astrid Lindgren, l’escriptora de Pippi Langstrump, es va inspirar en aquesta pel·li de Mary Pickford que es diu ‘Suds’ per escriure el seu personatge més famós.

Mary Pickford va encarnar sovint el rol de noia innocent, una mica pàmfila, però les seves cintes van tenir tant d’èxit que li va caure el dubtós i masclista sobrenom de La nòvia d’Amèrica. Però també va ser de les primeres a exigir que el seu nom sortís als cartells, igual que ho feia els dels homes, i es va convertir en la primera dona en poder controlar el procés de producció d’un film a Hollywood. Tant és així que,  juntament amb Charles Chaplin, D. W. Griffith i Douglas Fairbanks va fundar la United Artists, la primera productora dirigida per artistes i no per empresaris.

Hedy Lamarr

(Viena, 1914 – Casselberry, Florida, 2000)

Hedy Lamarr va interpretar aquest moment tan important per al cinema; el primer orgasme femení de la història del cinema, aquest que protagonitza Hedy Lamarr a ‘Éxtasis’, la història d’una dona abandonada pel seu marit que va començar una relació amb un amant. La pel·li, a més, mostra el primer nu femení de la història del cinema, i com et pots imaginar, això de mostrar la nuesa i el plaer de la dona va irritar molt a la masclista societat dels anys 30. Hedy Lamarr més tard va fer carrera a Hollywood, i fins i tot es va convertir en inventora. Lamarr és pionera no només al cinema. El 1941, en plena II Guerra Mundial, va treballar amb el músic George Antheil en un enginy per controlar torpedes per radiofreqüència sense que puguin ser interceptats per l’enemic. Així, van inventar un aparell, que és el que fa que avui dia tinguem GPS o wifi. El problema és que la van obligar a signar la patent amb el seu nom de casada, i només des de fa poc se li reconeix la seva important contribució.

Leni Riefenstahl

(Berlín, 1902 – Pöcking, Alemanya, 2003)

Leni Riefenstahl va ser una cineasta d’un gran talent que va començar la seva carrera com a actriu i que ben aviat es va passar a la direcció. I allà va revolucionar el llenguatge cinematogràfic amb dues pel·lícules: ‘El triomf de la voluntat’, i ‘Olímpia’. Fa 80 anys d’aquestes cintes i la força de les seves imatges i l’ús eloqüent dels plans continua impressionant. El tema és que Riefenstahl va ser una nazi que va travar amistat amb Hitler, de qui es diu que la va voler seduir, així que fa una mica de mal veure les pel·lícules. Això sí, acabada la guerra, Riefenstahl va renegar del règim, dient que no sabia de tots els crims que havia comès.

Lotte Reiniger

(Berlín, 1899 – Dettenhausen, Alemanya, 1981)

Cineasta alemanya que ja als anys 20 va començar a jugar amb ombres xineses a les seves pel·lis. El resultat va ser treballs com ‘Les aventures del príncep Achmed’, el primer llargmetratge d’animació de la història. Encara que Walt Disney s’atribueix el mèrit, Lotte Reinigier es va avançar 11 anys amb aquest títol, que va ser tot un exitàs a Alemanya i a França.

L’escena amb els animals barallant-se sembla un antecedent de la que es veurà a ‘Merlín, el encantador’ anys més tard. Reiniger va treballar tota la seva vida amb ombres xineses, dirigint curts i llargs meravellosos que la converteixen en una de les figures més importants de l’animació europea.

Ida Lupino

(Londres, 1918 –  Burbank, Califòrnia, 1995)

Va sacsejar uns quants tabús a Hollywood. Si cineastes com Don Siegel o John Frankenheimer haguessin rodat aquesta ‘The Hitch-hiker’, la recordaríem com un dels grans títols del cinema negre dels 50. Però no, el va rodar Ida Lupino, una actriu de Hollywood que s’avorria als rodatges i que va començar a dirigir.  Lupino va ser la primera directora al competitiu i masclista Hollywood dels 40 i els 50, i el seu cinema oscil·lava entre la contundència de ‘The Hitch-Hiker’ i temes tan agosarats com la bigàmia, o el tractament d’una violació, coses que la molt retrògrada comunitat de Hollywood no veia sempre bé.

Agnès Varda

(Ixelles, Bèlgica, 1928)

Una altra valenta que va marcar època és aquesta directora belga: Agnès Varda. Fa quasi 60 anys que és una de les cineastes més inquietes i més estimulants del cinema europeu. Però, a més d’això, és una pionera perquè el seu primer llargmetratge, ‘La pointe courte’, va sacsejar el cinema francès dels 50 i va assentar les bases del que després va ser el moviment de la Nouvelle Vague. Sense ella, hauria costat més que es produís l’esclat de llibertat i els aires nous que va viure el cinema francès. El 1971, per exemple, va signar el manifest de les 341, al costat de figures com Marguerite Duras, Simone de Beauvoir, Jeanne Moureau, o François Sagan, amb què afirmava haver comès avortament, cosa que llavors a França era il·legal, i li podia suposar un càstig sever. Aquest manifest era una protesta contra la il·legalitat de l’avortament. També és de les poques persones que va poder veure el cadàver de Jim Morrison tirat a la banyera, perquè era amiga del cantant i va ser dels que se’l va trobar mort, però això ja és una altra història.

Jane Campion

( Waikanae, Nova Zelanda, 1954)

La música de Michael Nyman, tocada per Holly Hunter, ja és un dels moments mítics del cinema modern: ‘El piano’. Jane Campion es va convertir en la segona directora en ser nominada a l’Oscar a la millor direcció. En 65 edicions dels premis, només dues dones havien sigut nominades, i des de llavors ençà, només tres més ho han sigut. Cinc en 91 edicions. I, a sobre, l’única que l’ha guanyat és Kathryn Bigelow per ‘En tierra peligrosa’, que és la peli més testosterònica i més de mascle de les cinc. Però Jane Campion és pionera també perquè amb ‘El piano’ va guanyar l’única Palma d’Or de Canes que ha rebut mai una dona. Queda clar que, en matèria de premis, hi ha molt camí per recórrer.

Rose McGowan

(Certaldo, Itàlia, 1973)

En matèria de premis i en moltes altres, la indústria del cinema continua sent molt masclista. Una actriu protagonitzava aquest moment que va revolucionar la indústria. Una de les primeres denunciants de Harvey Weinstein.

El 1997, Rose McGowan és una jove actriu de 23 anys a qui Harvey Weinstein convida a la seva habitació d’hotel durant el festival de Sundance. Allà, abusa sexualment d’ella. McGowan, anys més tard, serà una de les primeres actrius a denunciar-lo, provocant un autèntic terratrèmol a Hollywood que és ben sabut per a tothom. Les acusacions contra el magnat del cinema s’estenen com una taca i impliquen desenes d’actrius famoses que trenquen el seu silenci, i això provoca un efecte rebot que afectarà tota la societat. Costa dir quin serà el veritable efecte del moviment #Metoo quan passin els anys, però Weinstein ja és davant d’un tribunal i conceptes com el de sororitat o apoderament han agafat força. I en part és gràcies a dones com Rose McGowan. Casos com l’escàndol Weinstein estic segur que han ajudat a mobilitzar més gent en manifestacions com la del 8 de març.