La ‘Sanación’ musical de María José Llergo

La cordovesa María José Llergo ja pot dir, sense embuts, que és una part fonamental del futur del flamenc. Nascuda a Pozoblanco el 1994, va aprendre a cantar escoltant el seu avi, que treballava la terra entonant fandangos i coples. Més endavant es va traslladar a Barcelona per estudiar al Conservatori del Liceu i, aquí, la seva veu i el seu sentiment ben aviat van destacar, fins al punt de tenir-ne prou amb algunes cançons a YouTube perquè ja tothom parlés d’ella. Ara ens proposa una cura o, com diu ella, una ‘Sanación’, amb el seu disc debut. I per això avui l’hem convidada a l”Àrtic‘, on sabem que el bon flamenc, i la bona música en general, pot curar les ferides de l’ànima.

‘El péndulo’

En l’entrevista a l’Àrtic, la cantant ha aprofundit en el significat d’algunes de les seves cançons: “El péndulo significa este vaivén de los sentimientos. Esta inercia que te hace estar todo el rato en un extremo o en el otro, siempre estirada por estas sensaciones. De manera que, cuando estás en un extremo, no puedes parar de sentir la tensión del otro y viceversa. Cuando el péndulo se para es que estamos muertos, es que hemos dejado de sentir, hemos dejado de cambiar. Todo lo que está vivo en la naturaleza se mueve. Entonces cuando se para, de alguna manera es que has perdido algo de tu vida, has perdido esa inercia. Esa naturaleza que todos tenemos ha quedado, de alguna manera, gris.”

Flor o arbre?

Llergo ha criticat que s’associï una dona a una flor. Ella se sent més com un arbre: “Algo fuerte, sólido, con una raíz profundaque nos conecta a todos y que, al final, esta raíz sostiene un tallo o un tronco que va buscando su propia luz, su propio sol. Y cada rama, al final, da una hoja y da un fruto. En este caso, el fruto es el disco, una canción o una metáfora que construye el verso de un poema.”

María José Llergo, sense etiquetes

La cantant de Pozoblanco ha publicat un EP amb set cançons, com set són els txakres del cos segons l’hinduisme. I tot i això, l’artista no s’adscriu a un misticisme concret. La seva música s’ha definit com a nou flamenc i, malgrat això, ella defuig tots els gèneres. Inquieta i sempre juganera, María José Llergo no se sent còmoda en etiquetes reduccionistes, conscient que la seva música, en estructura i estil, és difícilment classificable, personal i lliure. Amb un discurs ben treballat, feminista i reivindicatiu (més etiquetes), María José Llergo publica ‘Sanación’, amb aires de Lorca i de Machado, entre la modernitat i les arrels musicals d’Andalusia.