Fa 35 anys que va tancar la sala de festes Bocaccio, però els seus assidus la recorden com quelcom irrepetible. El periodista Toni Vall no va poder anar-hi mai, perquè era molt petit, però l’ha volguda visitar publicant el llibre ‘Bocaccio, on passava tot’ i presentant a la vegada l’exposició “Bocaccio. Temple de la Gauche Divine”, que recull diversos objectes i fotos de la històrica “boîte”, com es coneixien abans les discoteques o sales de festa.
Bocaccio, on passava tot
La mítica sala Bocaccio va obrir l’any 1967 al número 505 del carrer de Muntaner. Impulsada pel promotor cultural Oriol Regàs es va convertir en lloc de trobada dels intel·lectuals de l’època. S’hi reunien artistes, arquitectes, dissenyadors, cineastes, editors, cantants, escriptors… Per conèixer de prop com era aquella discoteca i què s’hi coïa, Toni Vall ha entrevistat una vintena de personatges, com ara Teresa Gimpera, Joan de Sagarra, Enrique Vila-Matas, Rosa Regàs, Juan Marsé o Colita. Les entrevistes estan recollides en el llibre ‘Bocaccio, on passava tot’.
Segons l’actriu i model Teresa Gimpera, que va assistir a la presentació del llibre, el que més recorda és el sentiment d’amistat que s’hi va crear. “Era un lloc on anaves i sempre et trobaves algú, fèiem viatges junts i passàvem moltes nits sense dormir. Això era tremend!”.
També l’arquitecte Oscar Tusquets ho recorda com a un moment apassionant, on es va ajuntar molta creativitat. Creativitat que, com explica l’escriptora Rosa Regàs, germana d’Oriol Regàs, es va unir a la diversió, una combinació inoblidable. “Jo venia del món de l’editorial i allà em trobava amb arquitectes, models… i em semblava tot interessantíssim. I, a sobre, ens divertíem. Això, a la Catalunya de pet i porró de Jordi Pujol, no li va agradar gens!”.
Bocaccio, temple de la Gauche Divine
En paral·lel, la passió de col·leccionista Toni Vall l’ha dut a reunir, durant anys, diversos objectes bocaccians que, juntament amb d’altres de cedits, formen ara l’exposició “Bocaccio, el temple de la Gauche Divine“. Entre altres coses, s’hi pot trobar, ni més ni menys, que la porta de la sala. “A més d’un local d’oci ―explica Toni Vall― Oriol Regàs va voler crear una marca de fàbrica. Va crear un segell, marxandatge, una discogràfica, una productora de cinema… Va obrir altres locals…”.
La política també era molt present a les nits del Boccacio, en una Barcelona tardofranquista que somiava amb la llibertat. Com diu Teresa Gimpera: “Jo em vaig alliberar com a dona i a més érem anti-Franco total!”. L’editor de la revista ‘Bocaccio’, Jose Ilario, recorda com l’ambient que s’hi respirava era molt modern i com tots tenien una mentalitat molt oberta.
Però el Bocaccio també va tenir els seus detractors, que l’acusaven d’elitista i de ser un cau de gent benestant. Segons Enrique Vila-Matas això no és cert i a ell li va servir per obrir la ment i aprendre coses noves. “Per a mi va ser un privilegi”. L’exposició “Bocaccio. Temple de la Gauche Divine” es pot veure al Palau Robert fins al 12 d’abril.
