L’andalús José Pérez Ocaña va ser una de les grans figures de l’escena underground barcelonina de finals dels 70. Performer i transformista, abanderat del moviment LGBTQI, el seu esperit inquiet i lliure el portava a defugir etiquetes, fins al punt que, més que llibertari, deia de si mateix que era “llibertatari”. Ara l’Escenari Brossa acull ‘Ocaña, reina de las Ramblas’, dirigida per Marc Rosich i interpretada per Joan Vázquez.
Ocaña va ser una figura coneguda a la Rambla, on va viure. El seu caràcter és reflex del d’una Barcelona que ja ha desaparegut, engolida per les reformes urbanístiques dels Jocs Olímpics. Uns canvis que Ocaña no va veure, perquè l’andalús va morir en un tràgic accident a Sevilla el setembre del 1983, enmig d’una de les seves actuacions.
L’amor de Marc Rosich i Joan Vázquez
‘Ocaña reina de Las Ramblas’ ha sigut una història d’amor tant per a Marc Rosich com per a Joan Vázquez. Per al dramaturg i director, ha suposat tornar a Ocaña, a qui ja va dedicar l’espectacle ‘Copi i Ocaña al purgatori’, al 2004 i el 2015. Ara, recupera la figura de l’artista andalús amb un nou text que es va estrenar a Berlín amb molt d’èxit. Quan va ser l’hora de representar-lo a Barcelona, la tria de Joan Vázquez per al paper era clara.
Quan em van encarregar que havia de ser un espectacle de copla vaig pensar: ‘Marc Sambola és la persona, el director musical que necessitem i les seves guitarres’. I quan vam tornar amb l’èxit de l’espectacle a Alemanya i volíem poder-lo muntar aquí, tant el Marc Sambola com jo, vam tenir clar que qui podia fer això era aquest senyor.
En canvi, per a Joan Vázquez és la seva ocasió de treure la folklòrica que té a dins i de plasmar-la en el disc ‘Coplas por Ocaña’, que va publicar el 2020. El cantant i actor, que la setmana que ve treure l’àlbum ‘Feeling Good’, es posa a la pell d’Ocaña tant per fer-lo parlar com per interpretar algunes de les seves millor coples. I un dels millors moments de Joan Vázquez com a Ocaña va tenir lloc quan va coincidir amb el germà bessó de l’artista andalús.
Vaig veure algú que estava molt somrient a primera fila i m’hi vaig asseure a la falda i li començava a fer petons a la calba. I ell, tot somrient, em feia una cosa així com: ‘M’ha agradat molt’. Jo pensava: ‘Quin home més maco, què bé, com es deixa i com juga’. Llavors acaba la funció i es va aixecar en un col·loqui que estàvem fent i va dir: ‘Jo vull dir que aquesta nit he estat amb el meu germà’, se li van començar a saltar les llàgrimes, ‘perquè jo soc el germà bessó d’Ocaña’ i va ser un moment…
Una carrera musical i de cabaret
Els nostres convidats d’avui tenen una carrera professional digna de ser cantada en un cabaret, en una sala de varietats o al bell mig del Paral·lel. I això és perquè tant el Joan Vázquez com el Marc Rosich han fet del teatre musical més hedonista i desenfadat una part important de la seva relació amb els escenaris. Dramaturg i director, el Marc ha homenatjat Manolo Escobar, ha fet córrer ‘Fang i setge’, i ha dirigit diverses òperes, algunes de les quals en format de butxaca, i com a actor, per exemple, ha fet parlar una màquina molt particular.
El Joan, en canvi, és un actor habitual dels musicals, que ha anat a viure de ben jove als apartaments de ‘Rent’, ha cridat amb força ‘Paquito Forever’ i s’ha mudat a una ‘Ciutat de gespa’. Ara, mentre el Marc prepara una òpera amb la ‘Divina Cleopatra’, que és María Bayo, i Joan Vázquez publica un disc que el fa sentir molt bé, tots dos recuperen ‘Ocaña, reina de las Ramblas’. I per això avui els hem convidat a l”Àrtic’, on les úniques monarquies que ens agraden són les teatrals.
