Avui parlarem de pel·lícules que ens mostren campanyes electorals i jornades d’eleccions, i ens centrarem únicament en el camp de la ficció per intentar acotar una mica el tema. Moltes de les que veurem seran nord-americanes, perquè els Estats Units, a més d’erigir-se en campions de la democràcia, també han reflexionat sovint sobre aquest tema.
‘Mank’
David Fincher, 2020
‘Mank’ parla de la feina i el compromís de Herman Mankiewicz, guionista de ‘Ciutadà Kane’, però el film també és un retrat brutal del Hollywood dels anys 30 i 40. I entre les coses que ens mostra, hi ha un episodi històric real que va tenir lloc el 1934: l’escriptor Upton Sinclair, un dels grans noms de les lletres nord-americanes, es va presentar a les eleccions a governador de Califòrnia pel partit demòcrata. Sinclair era un dels grans defensors de les classes més humils, i per evitar que guanyés, el productor Irving G. Thalberg va rodar un anunci utilitzant tot el poder de la Metro Goldwyn Mayer, en què sortien actors desconeguts als que feien passar per ciutadans de carrer que deien paraulades de l’escriptor i l’acusaven de ser un comunista. És un dels primers exemples de “fake news” electorals i audiovisuals, i un dels més lamentables de la història de Hollywood. Sinclair, és clar, va perdre les eleccions.
‘El político’
Robert Rossen, 1949
Abans dèiem que l’anunci de Thalberg contra Sinclair és un exemple de com el Hollywood més conservador es posa en política,’El político’ és just el contrari. L’auge d’un polític benintencionat que, a mesura que va escalant posicions, es torna cada cop més corrupte, li serveix al cineasta Robert Rossen per elaborar una radiografia crítica del poder i dels vicis de l’ésser humà. I diem que és l’antònim del cas Thalberg perquè Rossen era un cineasta molt progressista que, quan va rodar aquesta peli, ho va fer com a resposta a la cacera de bruixes contra els comunistes que s’estava produint a Hollywood i en què ell era un dels sospitosos. I tot i l’escàndol que va provocar amb ‘El político’, l’Acadèmia el va premiar amb l’Oscar al millor film.
‘Ciudadano Bob Roberts’
Tim Robbins, 1992
‘Ciudadano Bob Roberts’ és el debut com a director de Robbins i ens parla d’un cantant folk que es presenta com a candidat al senat nord-americà. El problema és que el paio és un representant de l’extrema dreta més rància, cosa que no li impedeix guanyar seguidors seguint tàctiques que no divergeixen gaire del que faria un Hitler, per exemple. Rodada com si fos un fals documental, és una comèdia negríssima que et glaça la sang.
‘Los idus de marzo’
George Clooney, 2011
El protagonista de ‘Los idus de marzo’ no és George Clooney, sinó Ryan Gosling, un jove membre del seu equip de campanya que admira al seu cap fins que va veient que no tot és tan bonic i ha de decidir si seguir la seva ètica o enfangar-se en política. Com una actualització d”El político’, el film sembla dir-nos que és impossible competir en unes eleccions i no acabar tacat d’una manera o una altra.
‘El último hurra’
John Ford, 1958
A ‘El último hurra’, Spencer Tracy és un veterà polític que s’enfronta amb les seves últimes eleccions. John Ford ens firma una cinta preciosa sobre les virtuts de la democràcia, però també els seus defectes, i ens pinta com ha de ser un bon polític: honrat i empàtic, però sense ingenuïtats: Spencer Tracy també sap jugar una mica brut si cal, sabedor que s’enfronta amb poders fàctics que encara són més tramposos.
‘Bulworth’
Warren Beatty, 1998
‘Bulworth’ és la història d’un candidat al senat nord-americà deprimit que, mentre planeja suïcidar-se, decideix cremar els vaixells i posar-se a fer el burro i a rapejar ens els actes de campanya… i aconsegueix molt d’èxit! Sàtira brutal contra la política actual feta espectacle, és una cinta molt recomanable.
‘El presidente’
Henri Verneuil, 1961
Basat en un relat de Georges Simenon, aquest clàssic del cinema francès dels 60 ens mostra a un expresident de la república que, just quan s’està a punt de formar un nou govern, reflexiona sobre per què el que probablement serà el primer ministre no hauria d’ocupar el càrrec. “A priori”, el tema pot semblar pot interessant, però és d’aquelles pel·lícules de despatxos que t’atrapen amb força.
‘¡Que vienen los socialistas!’
Mariano Ozores, 1982
El títol d’aquesta cinta és el que exclamen alguns polítics des que va començar la campanya: ‘Que vienen los socialistas’. Rodada el 1982, just abans que el PSOE guanyés les seves primeres eleccions, ens presenta el líder dels socialistes en un petit poble al qual la resta de partits, que fins ara eren els que governaven, comencen a fer-li la pilota en veure que Felipe González guanyarà les eleccions generals. Mostra típica del cinema de Mariano Ozores, plena de moments de pit i cuixa masclista que avui no passarien cap filtre, però també document històric sobre com es veia, des del cinema, aquell moment electoral.
