L’edifici de la Llotja, un dels monuments més importants de la nostra ciutat, s’ha obert al públic i val la pena la visita perquè l’edifici amaga joies pictòriques i escultòriques, a més de ser patrimoni arquitectònic de la ciutat. Però no és l’únic espai desconegut per al gran públic que amaga obres de gran valor. L’ Anna Pou ens descobreix altres joies amagades de la nostra ciutat.

Exposicions a Barcelona: la teva agenda de museus

La Llotja

La paraula “llotja” és un nom que al·ludeix a un edifici típicament gòtic que apareix en ple auge de les ciutats a l’edat mitjana, en paral·lel a l’aparició d’una altra classe social que és la burgesia, la qual comercia dins les llotges. No ven el seu producte —a les llotges no hi ha producte, no eren un mercat— sinó que s’hi fa negoci, es tanquen tractes. Per tant, estem parlant d’una alta burgesia, no dels petits mercaders.

Les llotges són una construcció paradigmàtica dels Països Catalans. Per fer-nos una idea de com era la de Barcelona, només ens cal mirar la de València o Mallorca, que s’han mantingut intactes. Són construccions del darrer gòtic, el més decoratiu, tal com es veu a través de les voltes estrellades i les columnes helicoïdals; però el més important de les llotges en l’àmbit arquitectònic és que van aconseguir cobrir un espai grandíssim, especialment pensat per la seva funció.

La visita a la Llotja de Barcelona és molt recomanable perquè combina aquestes sales paradigmàtiques del gòtic català amb una arquitectura neoclàssica pura, pròpiament francesa, que va ser encomanada per Felip V. S’entra pel famós Saló de Contractacions gòtic, majestuós, de 14 metres d’alçària, amb aquests arcs diafragmàtics tan típicament catalans; després passem al pati neoclàssic ben acadèmic i ordenat, amb una escalinata típica dels palaus francesos, pròpia de l’arquitectura de Felip V,  que dona accés als salons del pis superior, com el famós Saló Daurat, on hi ha un conjunt molt interessant de Damià Campeny, l’escultor neoclàssic de Catalunya per excel·lència. Totes representen personatges del mite grecoromà, un tret típic de l’art neoclàssic, i tenen una estètica també molt neoclàssica, derivada de l’estatuària antiga que Campeny havia pogut estudiar a Roma i d’Antonio Canova, el gran escultor neoclàssic italià. 

L’estudi d’Oleguer Junyent

Oleguer Junyent era pintor, il·lustrador i col·leccionista i el seu estudi va ser un saló d’intel·lectuals on es feien també petits concerts amb artistes de la talla de Manuel de Falla, per qui va fer l’escenografia de ‘La vida breve’. Criden molt l’atenció grans marcs que decoren l’espai tan escenogràficament, que venien de l’alcoba dels palaus que es van enderrocar quan es va fer la via Laietana. En la visita a l’estudi la guia és ni més ni menys que la reneboda d’Oleguer Junyent, que encara viu a l’edifici i que mostra l’estudi amb una passió i un coneixement que valen moltíssim la visita.

A les parets hi ha autèntics tresors: obres dels pintors de la seva generació, d’Anglada Camarasa, de Lluïsa Vidal (ell es va casar amb la germana de la Lluïsa)… val la pena visitar l’estudi per la pintura però, també, per la col·lecció d’escultura, de pintura medieval, d’arquetes, de ceràmica… tot un plaer pels sentits.

La Barcelona Academy of Art

Fundada per l’artista Jordi Díaz Alamà, la Barcelona Academy of Arts recupera els mètodes acadèmics antics. Entrar-hi és com traslladar-se a una acadèmia del segle XVII: es dibuixa del natural amb nus, es fan classes d’anatomia amb esquelets… aquest retorn a la tècnica més clàssica està tenint moltíssim èxit entre tot tipus d’artistes d’arreu del món, també amb els més conceptuals.

L’Espai Subirachs

Una visita totalment recomanable pel tipus de peces que s’han seleccionat per la col·lecció —que abracen tots els diferents períodes de Josep Maria Subirachs —i per la persona que ens obre i ensenya el museu que és ni més ni menys la pròpia filla de l’escultor, la Judit Subirachs, historiadora de l’art i especialista en escultura, tot un privilegi sentir-la.

L’espai és al Poblenou perquè hi va néixer, de fet la seva casa natal és molt a prop. Ell sempre va recordar el seu barri natal amb molt d’afecte i sentia una particular fascinació per la Torre de les Aigües, que va protagonitzar moltes de les seves obres. Torres, cúpules i altres elements arquitectònics són característics de la seva obra, i és que ell volia ser arquitecte de petit, però la seva família no podia pagar-li la carrera i així és com a l’edat de 14 anys va entrar a treballar com a aprenent al taller d’un escultor, així va començar la seva carrera.

Ell comença dins l’estètica del noucentisme amb figures mediterrànies, de volums tan arrodonits, tan propera al que ell sempre considerà el seu gran mestre, l’escultor Enric Casanovas, però després tendeix cap a un estil molt més expressionista, d’angels aguts i volums geomètrics, més avantguardista. Quan rep l’encàrrec de fer la Sagrada Família, Subirachs ja és gran, i decideix de retornar a aquest estil —perquè ell passa per molts altres estils, tots presents a l’Espai Subirachs—  per estar d’acord amb el que Gaudí havia dit sobre la façana de la Passió: ell volia que l’estètica fos dramàtica, ja que parlava de la mort de Crist. Subirachs és molt més que la Sagrada Família, i a més va ser un artista molt polifacètic: no només va fer escultura sinó també pintura, gravat… fins joies, medalles o cartells, molts dels quals es poden veure a aquest espai del carrer de Batista, número 6.