Entrem en un carrer del Raval de la Barcelona del 1900. En aquella època, més de la meitat de la població era analfabeta, ja que l’educació estava pràcticament reservada a les elits i sovint es feia a casa. Una quarta part dels infants barcelonins no anaven a l’escola primària. Molts treballaven a les fàbriques i els que estaven escolaritzats estudiaven majoritàriament en escoles privades, religioses i massificades (a la ciutat hi havia només un centre públic per cada cinc de privats). Davant d’aquesta situació, una majoria republicana i catalanista a l’Ajuntament va impulsar el Pressupost Extraordinari de Cultura del 1908, que apostava per una educació pública de qualitat, laica, gratuïta, sense segregació per gènere i en català. Aquest és el punt de partida de l’exposició “Per una educació en llibertat. Barcelona i l’escola 1908-1979” a El Born CCM, comissariada per l’historiador Antoni Nicolau i de la qual també s’ha editat un llibre.
Tot i que el document de reforma educativa no va reeixir, arran de les crítiques que va despertar principalment de l’Església que aleshores controlava les aules, al llarg del segle XX els principis de renovació pedagògica van intentar recuperar els principis del text, que es van començar a portar a la pràctica durant la Mancomunitat de Catalunya amb experiències com l’Escola del Bosc (1914) a Montjuïc, on Rosa Sensat va sistematitzar la seva pedagogia, amb un ensenyament en contacte amb la natura i amb noves metodologies que fugien dels llibres memorístics. Però els ideals del 1908 van prendre la seva màxima expressió en les escoles públiques de la República, en què fins i tot s’organitzaven colònies escolars i es promovien les activitats manipulatives i treballs en grup a les aules.
Després del període revolucionari de la Guerra Civil, en què es van mantenir les classes a l’Escola Nova Unificada malgrat els bombardeigs, la victòria del règim franquista del 1939 va retornar el poder educatiu a l’Església i es van recuperar les metodologies magistrals i memorístiques de principis de segle. Aquest ambient de repressió queda plasmat a la mostra amb una recreació d’una aula engabiada de la dictadura, que culmina una escenografia treballada dissenyada per Lluís Danés que vol transportar el públic als diferents moments de la història de l’educació.
Cristian Olivé proposa ‘Una educació rebel’
El recorregut històric que planteja la mostra obre la porta a una reflexió sobre el model educatiu actual i les perspectives de futur que s’ha articulat a través d’una sèrie de xerrades i activitats paral·leles a El Born CCM, on s’han tractat temes de gènere o de medi ambient que suposen tot un repte educatiu per als mestres i professors del moment. Les noves tecnologies han fet que molts d’aquests docents comparteixin les seves experiències innovadores a les xarxes per tal de crear comunitat i coneixement global. És el cas del professor de llengua i literatura Cristian Olivé, que suma més de 40.000 seguidors a Twitter i Instagram i és un defensor de la creativitat i del que en el seu llibre anomena ‘Una educació rebel’ (Rosa dels vents, 2021).
