L’escriptor tarragoní Pol Guasch s’ha convertit en un dels noms més aplaudits de la nova generació d’escriptors en català, i tot gràcies a ‘Napalm al cor’, amb què ha guanyat el Premi Llibres Anagrama, i que ens ve a presentar a l”Àrtic’.
Un no lloc entre la guerra i l’amor
En un paratge indeterminat, marcat per la guerra (o potser per una catàstrofe nuclear? O per un règim autoritari?) un protagonista sense nom viu apartat d’una ciutat buida en una casa de camp, amb la seva mare. A la metròpoli, habitada per edificis abandonats, hi ha encara en Boris, un altre noi que no ha volgut marxar. Un amor obsessiu que ho determina tot: l’odi a l’enemic, la possibilitat d’un futur, la fugida, l’autoestima…
Amb aquest punt de partida, Pol Guasch a ‘Napalm al cor’ escriu un relat que juga a ser voluntàriament ambigu en els escenaris en què té lloc, en la descripció dels personatges i en el fons històric del relat, però que en canvi sap ser clar i contundent en el que vol explicar: el desarrelament històric, la privació d’una llengua pròpia i, per tant, d’una identitat, l’amor com a catarsi, però també com a esclavatge quan es torna tòxic.
“La missió de la literatura, des del meu punt de vista, no ha de ser des de la universalització perquè no es tracta d’això. I, de fet, podem explorar com hi ha un seguit d’emocions, com hi ha tot un seguit d’afectes, com hi ha tot un seguit de pensaments que estan travessats per una qüestió material i, per tant, també una qüestió de racialització, de classe, de gènere, de sexe, etcètera. Però que estan travessats per una qüestió material i, per tant, les condicions materials determinen les nostres vides i és una cosa que moltes vegades ens n’oblidem i és una obvietat.”
Pol Guasch
Amb el llenguatge acurat i florit de la seva formació com a poeta, Pol Guasch juga amb els temps de la història, saltant del present al passat i al futur, fins a teixir una narració que sembla més un viatge oníric o una traducció literària de com experimentem la vida: com és un riu sense principi ni final, que no es pot parcel·lar ni separar per capítols. Exigent i complex, ‘Napalm al cor’ juga amb els llenguatges, inclou fotografies i senyals d’un transcórrer del temps lent i gairebé estàtic, com el que es podria viure en una presó.
Amb la seva primera novel·la, Pol Guasch s’ha convertit en un dels noms més cobejats de les lletres en català, i algú capaç de generar un bon rebombori en un acte institucional.
El cor literari de Pol Guasch
Amb poc més de 23 anys i una carrera que es compta per premis, el nom de Pol Guasch ha començat a sonar amb força al món literari de casa nostra. Nascut a Tarragona i format, entre d’altres, a la Universitat de Barcelona, el Pol té un graduat en estudis literaris i un màster en construcció i representació d’identitats culturals, i ha fet de docent a la UB i d’investigador al King’s College de Londres.
Però el seu lloc, més enllà de les aules, és als versos d’una poesia tan afamada com inflamable i a una prosa que esclata com una càrrega de ‘Napalm al cor’. Per tot plegat, avui el rebem a l”Àrtic’, on creiem que la literatura es fa sempre des d’algun lloc que batega, ja sigui el cor o les entranyes.
“Suposo que la metàfora que escau és dir que escric des del cor, perquè escric des d’un lloc de plaer i de gaudi. I és una cosa que també em pregunten sovint perquè a la novel·la es pot albirar, es pot sentir cert patiment o cert dolor i diuen: “Però tu t’ho passes bé escrivint o estàs patint tota l’estona?” I dic: “No, no, jo si escric és perquè realment és un moment de gaudi i de plaer, totalment””
Pol Guasch
