Jaume Plensa és un dels escultors més reconeguts internacionalment. Tot i que també exposa en museus i galeries se’l coneix, sobretot, per la seva feina a l’espai públic, repartida per tot el món. El documental ‘¿Puedes oírme?’, de Pedro Ballesteros, vol apropar l’espectador a la seva obra, el seu univers creatiu i la seva manera d’entendre l’art.
‘¿Puedes oírme?’
Dos anys és el temps que ha estat l’equip de la pel·lícula ‘¿Puedes Oírme? seguint Jaume Plensa allà on anava. Des del seu taller a Sant Feliu de Guíxols fins a diversos països del món on té escultures (França, Suècia, el Japó, els Estats Units o el Canadà) el director Pedro Ballesteros mira d’esbrinar com treballa i com funciona la seva ment a l’hora de crear. El protagonista, Jaume Plensa, està satisfet amb el resultat.
“Crec que és un documental superbonic. Han aconseguit fer una pinzellada de com soc, que era la voluntat que teníem de cara a l’espectador. “
L’art en l’espai públic
L’obra de Jaume Plensa és molt extensa i variada. Gran part del seu treball s’exposa en l’espai públic, i les seves peces han esdevingut icòniques.
“Es volia explicar una cosa en què jo insisteixo fa molts anys, que és la meva obsessió d’introduir bellesa en el dia a dia de la gent. Jo faig exposicions en galeries i museus, però tinc una feina molt intensa en l’espai públic, perquè crec que és superpreciós introduir art en el dia a dia quotidià de la gent sense que estigui al temple, que seria la galeria o el museu. Jo crec que l’espai públic té aquest context, quasi salvatge, on l’art ha de sobreviure per si mateix.”
Cos, paraula, vibració
Per Jaume Plensa és important introduir el cos humà a la seva obra. El cos entès com un contenidor, que té una ànima, que ens fa pensar i parlar i acumular records. Un cos que sovint representa ple de lletres, símbols, paraules.
“Jo crec que les paraules són d’una bellesa extraordinària. Quan parlem, d’alguna manera, fem música, és la música del nostre cos. I quan escrivim estem escrivint la partitura d’aquest so. Cada vegada que parlem és com si componguéssim una simfonia. Ho trobo d’una bellesa extraordinària. Això combinat amb el so de la matèria, que té una vibració particular… bé, jo crec que tot això és escultura en estat pur.“
L’art revitalitza la ciutat
L’obra a l’espai públic de Jaume Plensa és gegant, de gran escala, monumental, tot i que aquest és un terme que l’artista rebutja.
“Jo crec que la meva obra és gran molts cops, però mai és monumental. Això ho ha demostrat molt bé la peça que hi ha a la plaça Colon de Madrid (‘Julia’), que va ser un encàrrec enverinat, però que vam resoldre molt bé. Hi havia d’estar un any i ara la gent de Madrid no volen que la traiem. Jo crec que és perquè és una peça que ha aportat tendresa. I la ‘Carmela’, a Barcelona, és una peça que ha revitalitzat un punt que estava mort de la ciutat.”
Plensa ha cedit la peça per vuit anys a la ciutat de Barcelona i afirma que tothom la cuida molt, com l’obra que té al Born, com totes les peces que té repartides pel món, assegura.
“La meva obra en general me la cuiden molt. Jo crec que genera un estat d’ànim que fa que la gent la respecti moltíssim. Jo crec que els polítics no s’adonen de l’important que seria convidar artistes a repensar la ciutat.”
Relació complicada amb Barcelona
Per a molts, Jaume Plensa ha estat sempre més reconegut arreu del món que a la seva pròpia ciutat. No és profeta a la seva terra, com se sol dir. Tot i que l’any 2019 la Generalitat li va atorgar el Premi Pau Casals i el mateix any inaugurava una retrospectiva al MACBA, són reconeixements que s’han fet esperar.
“Com que ho consideres casa teva sempre és més complex. A vegades les relacions més difícils són amb la teva pròpia família perquè les emocions estan allà. Jo crec que Barcelona és una ciutat extraordinària, però de vegades no sabem aprofitar les oportunitats o ens falta la valentia per acabar-les.”
