La pianista i compositora Clara Peya publica ‘Perifèria’, el seu onzè àlbum, en què torna als temes i a les lluites amb què s’ha compromès a la seva feina.
La perifèria de Clara Peya
Amb una carrera de 15 anys, Clara Peya ha publicat 11 àlbums en solitari, l’últim dels quals, ‘Estat de larva’, es va publicar l’any passat com a resposta a la pandèmia. A ‘Perifèria’ es reflexiona sobre l’amor, els cossos no normatius, les lluites socials i els efectes del coronavirus. Peya compta amb veus com les d’Enric Verdaguer i, sobretot, les d’Alba Flores i Ana Tijoux, amb les que ha actuat en una cançó molt reivindicativa.
La música de Clara Peya és un crit enrabiat d’algú que sap que les coses no van bé, i que la seva eina de protesta i catarsi és la composició de cançons.
“Jo he batallat molt per sobreviure i crec que això és diferent. Després el qui soc, o on estic, o el que vull fer, crec que es queda en una cosa secundària. És a dir, sona dràstic però és així. A mi el món em sembla supersalvatge i, com que el refugi el trobo en la música, el que faig és fer música, fer música, fer música.
Ho he d’acceptar. Malgrat que sé que ho tinc tot per ser feliç, malgrat que sé que tinc molts privilegis, jo soc una persona que em sento fracassada en el ser feliç. I que visc incòmodament, sí, sense cap mena de dubte. Jo crec que aquesta incomoditat és la que em fa crear o intentar crear mons paral·lels a través de l’art que per a mi siguin més vivibles.
I crec que, en realitat, és una cosa que passa a bastantes artistes en general. Però, com que parlar d’aquestes coses i nombrar-les és delicat en aquesta societat, també em sento sola explicant això.”
Una cançó per a les Jornaleras de Huelva
Clara Peya va compondre la cançó ‘Mujer frontera’ sense pensar en cap situació en concret. Un cop la tenia feta, va parlar amb l’actriu Alba Flores, un dels rostres més populars de la televisió gràcies a sèries com ‘La casa de papel’. La Clara volia que l’Alba posés la veu a la composició, tot i les reticències d’aquesta que, essent filla i neta de músics, no es veia cantant.
Un cop vençuts els dubtes, Alba Flores va proposar a Clara Peya que dediquessin la cançó a las Jornaleras de Huelva, un grup que lluita per millorar les condicions laborals de les dones que treballen al camp en aquesta regió. Acompanyades de la xilena Ana Tijoux, han penjat la cançó a Bandcamp, i els ingressos que s’aconsegueixin aniran a aquesta organització de jornaleres.
Una actitud sempre insubornable
La nostra convidada d’avui n’ha tingut prou amb un piano, una partitura i una actitud insubornable perquè la seva veu ressoni ben alta i ben clara. Nascuda a Palafrugell, la gran de les Peya va començar a estudiar música de ben petita, com també ho va fer la seva germana, però mentre l’Ariadna s’especialitzava en dansa, la Clara va continuar la seva formació a l’ESMUC, primer, i a Sant Petersburg, després.
I amb les mans al teclat, s’ha destacat per un pensament lliure en les seves ‘Declaracions’ i manifestos, pel seu activisme feminista ple d”Oceanes’ i declamat des de l”Estómac’ i també, és clar, per la seva música, en què ha mesclat el pop, el jazz, l’electrònica o el minimalisme d’Erik Satie. Però la Clara no se sap estar quieta en un banc de piano, i per això ha fundat també una companyia ‘impuxible’ plena de complicitats creatives, i amb ella ens ha commogut amb la contundència d”Aüc’ o la sinceritat de ‘Suite TOC núm. 6’.
I ara ens convida a passejar per la perifèria amb el seu nou disc, ‘Perifèria’, l’excusa perfecta per tornar-la a convidar a seure al nostre sofà, on cada nit volem convertir la cultura en un espai cèntric i essencial.
