Aprofitant l’exposició “El somni americà. Del pop a l’actualitat”, que es pot visitar al CaixaForum, l’Anna Pou ens farà un repàs de l’avantguarda americana des dels anys 60 fins avui. Perquè pugueu visitar ben preparats aquesta mostra que se centra en l’art gràfic i fa un recorregut des del pop a les darreres manifestacions artístiques.
Encara que altres ciutats com Los Angeles o San Francisco juguen un paper important, és a Nova York on comencen les avantguardes americanes després de la Segona Guerra Mundial, quan Europa està molt tocada a causa de les dues guerres mundials i agafa el relleu als Estats Units: el focus artístic passa de París a Nova York. En el naixement de Nova York com a capital artística hi té molt a veure l’exili de tants artistes avantguardistes europeus que arriben en vaixell a la costa est, tots ells apadrinats per la mecenes Peggy Guggenheim (Max Ernst, Marcel Duchamp, Piet Mondrian o André Breton).
Jackson Pollock, el primer gran artista americà
Peggy Guggenheim va llançar a la fama el primer gran artista americà, Jackson Pollock, el seu gran protegit. Ell va ser el líder de l’expressionisme abstracte, la primera avantguarda americana. Junt amb altres artistes americans, va fundar el grup Els Irascibles (ja amb el nom es veu que estaven molt enfadats, perquè els museus i les galeries americanes feien prevaldre l’art europeu per sobre l’americà). L¡’any 1950 van escriure una famosa carta al director del Metropolitan exigint obra americana a les col·leccions i que fos obra contemporània.
Tot i que l’expressionisme abstracte és la primera avantguarda americana, l’exposició del CaixaForum no comença fins just després, segurament perquè no reflecteix en absolut aquest “somni americà” del que parla el títol de la mostra (sense tenir en compte que dos dels seus principals representants no són americans: de Kooning o Rothko). Els artistes del pop, en canvi, són nadius i reflecteixen inquietuds autènticament americanes, trencant definitivament amb la dependència respecte a Europa.
L’art pop, un mirall de l'”american way of life”
Warhol, Roy Lichtenstein, Tom Wesselmann o James Rosenquist són alguns dels artistes més representatius del moviment. Tots ells representen els valors de la societat americana de consum, del somni americà, com ara el culte a la imatge o el poder dels mitjans de comunicació de massa. L’art pop, ja ho diu el seu propi nom, vol ser un art popular que parla de coses populars amb un llenguatge popular, com ara el llenguatge del còmic que trobem a les obres de Roy Lichtenstein o els grans llenços de Rosenquist que recorden als pòsters publicitaris de l’època. De fet, la tècnica de la serigrafia, que s’explica molt bé a l’exposició, es basa en la fotografia i en la reproducció en sèrie, que són tècniques pròpies d’una societat industrial de producció en massa. L’art es desvincula d’allò que l’havia definit des del segle XIX i deixa de ser una creació “genial i única” per inserir-se de ple en la cadena de producció i consum: és un producte més. De fet, serà Warhol el principal encarregat d’introduir l’art al mercat de luxe fent pujar les obres d’art a preus exorbitants. És llavors quan es crea un importantíssim mercat de l’art a Nova York que encara dura.
El minimalisme, la cerca de la mínima expressió
El minimalisme i el pop són com la nit i el dia. Si el pop busca comunicar amb el gran públic a través del llenguatge del gran públic, el minimal —tal com diu el seu propi nom— busca la mínima expressió i redueix la forma al mínim, a estructures geomètriques. Per això, també se’l coneix amb el nom d’ABC art, o art d’estructures primàries, “cool art”… Els minimal van negar-se a explicar res a través de les seves obres, eliminant tota narració, descripció, ideologia o símbol. Creien que amb la forma en si, geomètrica i simple, ja n’hi havia prou, i anaven a la recerca de la pura sensació, de l’art per l’art. La simplicitat de la forma, deia Robert Morris (un famós minimalista), no implicava una simplicitat de l’experiència estètica davant les seves obres. Morris i els minimalistes volien deixar llibertat perquè caracú sentís les obres a la seva manera.
L’hiperrealisme americà, una avantguarda que descriu al detall la realitat
L’hiperrealisme va néixer en ple triomf del minimal i l’abstracció. Va sorgir com una reacció contrària. El representant principal del moviment va ser Richard Estes, que seguint amb els temes purament americans —la ciutat, el “fast food”, etc…— torna radicalment a la figuració. De fet, la fotografia és la base de les obres hiperrealistes, ja que es projectava una diapositiva sobre el llenç i, a partir d’aquí, pintaven a sobre. També hi havia escultura hiperrealista, com la de Duane Hanson amb les seves escultures de fibra de vidre i cabells naturals.
Els temes i l’humor d’aquest moviment tenen molt del pop. Per exemple, aquest humor i atenció a la realitat li encantava a Dalí, que vivia a Nova York una part de l’any i formava una part important de l’escena artística: si anem al museu de Figueres trobem peces hiperrealistes importants. Un altre artista destacat va ser Chuck Close, que patia una malaltia que feia que no recordés les cares i, per això, va començar a pintar-les.
La política i la dissidència
A la mostra també hi ha un apartat dedicat a la política i la dissidència. Un dels més destacats aquí és l’activista Jenny Holzer, perquè des dels inicis les seves obres són molt compromeses. A l’exposició trobem, per exemple, aquesta sèrie, que es tracta de cinc fotogravats que reprodueixen cinc pàgines d’un document que l’artista va sol·licitar a l’FBI sobre George Orwell, acollint-se a la llei de llibertat d’informació. Com veiem estan totalment censurades, de fet, només deixen entreveure una frase que fa referència precisament al seu llibre ‘Homenatge a Catalunya’.
Susan Sontag i l’art feminista
A l’exposició també hi ha una part dedicada al feminisme. Cal dir que Jenny Holzer va ser també una important feminista! L’esperit de la secció dedicada al feminisme, però, es podria resumir en una famosa intervenció de Susan Sontag en una roda de premsa l’any 1971, en ple naixement del moviment feminista als EUA, en què va plantar cara a un periodista que havia titllat les feministes com a “presoneres del sexe” i les valorava pel seu atractiu físic als seus articles.
Els artistes crítics amb el somni americà
El somni americà no era tan bonic. Segons Sontag, amagava malsons masclistes i per Godfrey Reggio la societat estava deshumanitzada. L’exposició acaba amb aquells artistes que reflexionen sobre la fi del somni americà com Ed Ruscha, que ho fa a través de la revisió d’una obra icònica que va fer en ple pop als anys 60 i que va refer el 2011 en un relleu blanc i sense tinta. Què ens vol transmetre? Que el somni s’ha descolorit, s’ha esvaït, ja és només un fantasma, com diu el títol de l’obra.
