L’art pot plantejar grans preguntes existencials i ens ajuda a meditar: així ens ho demostra Jaume Plensa a través de l’exposició que se li dedica al MACBA fins al 22 d’abril. Repassem la història de la relació entre art i meditació, fent especial èmfasi en l’escultor barceloní.

L’antiguitat

Les primeres manifestacions artístiques de la història van néixer precisament del desig de l’home de connectar amb la divinitat i tenien una funció sagrada. Un bon exemple són els dòlmens o els menhirs, com el de Stonehenge, al qual se li han atribuït molts significats: podia ser una espècie de temple, un monument funerari o inclús un observatori.

James Turrell

Stonehenge ha inspirat molts artistes contemporanis, sobretot els que es mouen dins el Land Art, com James Turrell, un artista americà que va transformar un volcà en ple desert d’Arizona en un observatori per tal d’observar la llum de les estrelles i els planetes, sense contaminació. També li interessava experimentar els impressionants canvis de llum que hi ha al desert: des de la radiació brutal del sol del en ple migdia fins a la llum blanca de la lluna en un cel sense núvols. En fi, una experiència molt mística a través de la llum.

Stanley Kubrick

Turrell, a més de ser fill d’un enginyer aeronàutic, va ser ni més ni menys l’especialista en il·luminació de la pel·lícula ‘2001. Una odissea a l’espai’, de Stanley Kubrick. Una pel·lícula en què precisament una espècie de monòlit apareix en els moments claus per donar un significat simbòlic que té a veure amb la vida i el misteri de l’existència.

Jaume Plensa

El misteri de la humanitat domina l’obra de Jaume Plensa, per això l’exposició al MACBA comença amb un gran interrogant. Plensa expressa a través de l’escultura les grans preguntes de l’ésser humà: Qui som? D’on venim? A on anem?

Plensa i les escultures de cares

Plensa s’ha fet famós per escultures enormes de gent meditant amb els ulls tancats. Caps que miren endins i no enfora, cap a la nostra ànima. Plensa sempre parla de l’ànima, diu que és enorme comparada amb el nostre cos, se’n fa creus de com és que en un cos tan limitat hi hagi quelcom de tant il·limitat. N’hi ha per tot el món, de mides i materials molt diversos i les podem veure a llocs insòlits com ara emergint del mar. Gairebé sempre de color blanc, que reverbera amb la llum i dona sensació de puresa i d’espiritualitat.

La primera escultura pública de Plensa

Plensa té molta escultura pública i, de fet, es va fer famós molt abans que aquestes cares amb una obra pública: la Crown Fountain de Chicago. L’ésser humà és el protagonista de l’obra de Plensa: aquesta font és com un homenatge a l’home, però un home proper i quotidià, com tu i jo, no un superhome. Aquesta senzillesa tan zen és molt pròpia de Plensa. També té un toc d’humor perquè aquestes cares que comencen serioses, de sobte riuen i obren la boca, tirant aigua com una gàrgola.

Plensa i la música

La música va estar present en la seva vida des de ben petit, tant per part de mare com de pare. Plensa recorda sovint com s’amagava sota el piano mentre el seu pare el tocava. En algunes escultures, hi podem llegir els noms dels seus compositors preferits: Gerswinn, Rimski-Korsakov, Debussy, Mozart… al MACBA estan col·locades al pati del museu.

Plensa i les paraules

Plensa va crear l’escenografia per ‘La flauta màgica’ de La Fura dels Baus. Allà, ja hi podem veure elements que sempre estaran presents en la seva obra com ara la lletra, les paraules, fonamentals per un àvid lector i poeta, molt intel·lectual, com és Plensa.

Goethe, Dante, Shakespeare són personatges recurrents en les seves obres, ja que han intentat donar resposta a les grans preguntes existencials. Darrerament fa unes obres on hi ha alfabets de tot el món barrejats, com aquí, de manera que les paraules aquest cop no tenen cap significat, sinó que Plensa li dona importància a la lletra en si, al llenguatge, a la paraula. Són escultures grans i buides en què pots entrar a dins i mirar-hi a través; són com espais de meditació que et parlen d’un llenguatge universal, del llenguatge de l’ànima humana.

Damien Hirst

El britànic ens fa meditar sobre la mort a través de la mort, precisament, posant-nos davant d’animals morts surant en formol -de vegades tallats per la meitat- o amb altres obres com calaveres folrades de brillants que simbolitzen la nostra vanitat, com feien els quadres barrocs, amb un significat molt clar: ja posem ser molt rics que tots acabarem al mateix forat.

Bill Viola

Un videoartista que disposa les pantalles com tríptics o altres formats de l’art religiós. A l’anomenat tríptic de Nantes, va gravar un naixement en directe que veiem a la esquerra – el d’una amiga seva donant a llum- i una mort en directe, a la dreta, la de la seva mare. Enmig del naixement i la mort hi ha aquest personatge flotant que representa el pas del temps, la transitorietat de la nostra vida.