Antoni Bofill és el fotògraf oficial del Liceu. Des de fa més de 40 anys, documenta el dia a dia del teatre. Ha fotografiat totes les seves produccions però també la vida entre bastidors. Davant la irrupció de les noves tecnologies, reivindica el valor de l’ofici tradicional i la importància de treballar amb passió, entrega i humanitat.
Al seu petit estudi de Gràcia hi té exposades les fotografies que més s’estima de la seva trajectòria. En destaca la primera que va fer per al Liceu, una imatge de Montserrat Caballé sortint dels camerinos en el muntatge ‘La africana’. Des de llavors ha fotografiat centenars d’artistes del món de l’òpera i, fins i tot, va esdevenir el fotògraf personal de Caballé.
Quan va començar a exercir a Bofill el preocupava, sobretot, la discreció a l’hora de captar les imatges. Les càmeres, en aquell moment, eren molt sorolloses i podien molestar els espectadors del Liceu. Per això, es va inventar una funda de lona que esmorteïa el soroll. El problema és que li pressionava el canell i això li va acabar provocant problemes de circulació a la mà.
Mai no oblidarà el dia que el Liceu es va incendiar. Tornava d’un encàrrec al seu estudi quan el seu fill, també fotògraf, el va alertar que la columna de fum que provenia del centre de la ciutat era el Liceu en flames.
Va córrer cap allà i, en no poder-hi entrar pel cordó policial, va fer fotografies des d’un terrat a l’altra banda de la Rambla. Un cop extingides les flames ja va poder accedir-hi.
“Recordo que vaig estar fins a negra nit enmig del silenci a la sala cremada del Liceu. Només se sentia el degoteig de l’aigua dels bombers”
Abans de l’incendi el dia a dia del Liceu era molt més relaxat, “més casolà”, recorda Bofill. A tall d’anècdota, recorda que un dia, durant els assajos d’una òpera, va dur patates del seu hort de Vallromanes i les van coure a la gran caldera del soterrani, que servia per fer funcionar la calefacció.
“Des de l’escenari se sentia l’olor de patates al caliu i els cantants no se’n sabien avenir”
El fill d’Antoni Bofill, que es diu també Antoni Bofill, fa temps que col·labora amb el seu pare i es reparteix amb ell els encàrrecs del Liceu. Això garanteix la continuïtat, un cop el Bofill pare es jubili, d’una família de fotògrafs que estimen l’òpera per sobre de tot i a qui, expliquen, el Liceu ha permès combinar feina i passió.
