Volem parlar de moda i estil, però en concret de l’alliberament de la dona a través de la indumentària partint d’un llibre que s’ha editat fa poc sobre moda feminista i que s’ha titulat ‘Vestidas para la revolución’, de la il·lustradora Laura Castelló, en què repassa moltíssims dels moviments estètics amb què les dones ens hem revoltat en l’últim segle i mig.
Els anys 20
A les “Flappers” nord-americanes se les reconeixia per ballar xarleston amb vestits curts i de serrells i per tenir una imatge bastant andrògina, amb els cabells curts i una silueta molt recta. Hem d’entendre-les com una reacció a la fi de la Primera Guerra Mundial, la fi de les escassedats i l’esclat d’alegria i vida. La primera vedet de la història, Josephine Baker, va ser una de les “flappers” més conegudes, però el moviment va desaparèixer amb el crac del 29 i el conservadorisme posterior.
Els anys 30
A escala nacional, un grup d’artistes que van fer la revolució amb un gest mínim: traient-se els barrets, per això se les coneixia com Las Sinsombrero. Eren escriptores, actrius, filòsofes, pintores… de la generació del 27. Es van treure el barret per alliberar les idees i això no va agradar gens a la societat espanyola dels anys 30. La pintora surrealista Maruja Mallo va impulsar aquest moviment.
Els anys 40
Als Estats Units va sortir un moviment femení molt fort, en tots els sentits: les Pachucas, migrants mexicanes als Estats Units que duien pantalons i jaquetes molt amples, el que es coneix com a “zoot suit”, perquè eren còmodes i els permetia tenir llibertat de moviment. Les “pachucas” formaven grups de delinqüència, o sigui a elles els agradava fer tripijocs, maldats i atracar a punta de pistola. I tot això s’entén enmig d’una societat racista, que les considerava ciutadanes de segona.
Els anys 50 i 60
Per estiloses i elegants, les beatnik dels anys 50 i 60, la majoria escriptores contraculturals com Denise Leverton o Elise Cowen. Vestien com ho Audrey Hepburn a ‘Funny face’: 100 % vestides de negre, amb sabates planes, malles i jersei de coll alt. Eren l’antítesi de l’estètica popular del moment de dona hiperfeminitzada i això, a la societat, no li agradava ni mica.
Els anys 70
Su-ke-ban, que vol dir “noia que mana”. Eren colles de noies delinqüents, una mica com les Pachucas però per altres motius: com que els nois no les volien a les seves bandes, elles van crear les seves pròpies colles per fer el mal. Anaven vestides amb l’uniforme escolar i a sota dels mitjons llargs i de les faldilles amagaven tot un arsenal d’armes.
Els anys 80 i 90
En aquesta època va haver-hi molts moviments d’alliberament, però un d’important van ser les Riot Grrrls, així amb moltes erres, com fent un grunyit de bèstia ferotge que és el que volien ser aquestes dones que agermanaven la rebel·lia del punk amb la sororitat del feminisme per posar fi a la fal·locràcia en la cultura. Portaven un look molt de fanzín i una barreja de grunge i punk i pèl corporal ben visible i reivindicatiu, és clar que sí. El grup de música més emblemàtic va ser les Bikini Kill. La seva estela arriba als nostres dies amb grups d’acció com Femen o les russes Pussy Riot.
El nou segle
Acabem aquest repàs amb un moviment valent i transgressor: les Taqwacores, punks musulmanes. Majoritàriament nascudes a Occident, viuen en una tensió permanent per no encaixar ni amb això ni amb allò: pateixen l’islamofòbia però les comunitats més ortodoxes tampoc les entenen perquè consideren que el punk és blasfem. Entre la tradició i la modernitat aposten per una cultura juvenil islàmica que desafia els preceptes de l’islam, per això van amb vel però amb tatxes, i escolten grups com The Burka Band, un grup de dones afganeses que va aparèixer el 2002 i desaparèixer poc després perquè les dones allà tenen prohibit cantar i fer música, per això ho feien de forma anònima, amb els burques també per criticar les normes tan estrictes dels talibans.
