Precursor de la dramatúrgia actual, Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, va ser el primer empresari teatral: va crear una companyia estable i va popularitzar el teatre en català. Xavier Albertí, exdirector artístic del Teatre Nacional de Catalunya, n’explica la història.
La rebotiga de Pitarra
Pitarra tenia una rellotgeria al carrer d’Avinyó, 56, abans carrer d’Escudellers. A la part del darrere hi tenia la seva famosa rebotiga, el bressol de totes les renovacions ideològiques, polítiques i estètiques de la segona meitat del segle XIX.
Pitarra va heretar la botiga del seu oncle de ben jove. Però fer estructures mecàniques per rellotges no l’omplia del tot. La rebotiga de la rellotgeria es va convertir en el centre de trobada de la major part de les persones que van transformar la literatura i la política catalana de l’època.
La rebotiga de Pitarra era la llotja del Bernabéu d’ara.
El final del monopoli teatral
Des de finals del segle XVI, a Barcelona hi havia un únic teatre autoritzat per la Corona, el Teatre de la Santa Creu i Sant Pau. Fins al 1883, quan va sorgir la nova Barcelona, amb una burgesia industrial i una classe obrera que volia tenir accés a la cultura, no es va posar fi a la llei de monopolis teatrals (1833). Aquest fet, combinat amb la desamortització de Mendizábal (1935), que va alliberar espais religiosos, com va passar amb els convents de la Rambla, va permetre l’aparició d’espais teatrals nous. D’aquesta manera, va aparèixer el Liceu; el Teatre Nou, a la plaça Reial; el Teatre Odeón, al convent dels Agustins, a la plaça de Sant Agustí; el Romea i el Poliorama, pujant la Rambla. Tot plegat, va confegir l’estructura teatral de la Barcelona de finals del XIX.
L’Odeón, la Melpómene i ‘L’esquella de la Torratxa’
El Teatre Odeón es va crear a la plaça de Sant Agustí, a l’antic convent de Sant Agustí. L’empresari de l’Odeón, un tal Dimas, llogava les sessions de dijous a la tarda a associacions privades que feien teatre als pisos i als salons dels palaus dels seus membres. Aquestes obres eren en castellà. Una d’aquestes companyies, anomenada Melpómene, va estrenar una de les obres revolucionàries del jove autor que es feia dir Serafí Pitarra. La companyia va estrenar ‘L’esquella de la Torratxa‘, exclusivament per al públic d’aquella societat privada. Era el 1864.
El teatre en català, hegemònic
L’empresari de l’Odeón va veure que aquella obra tenia potencial i la va programar per un dia. Va acabar fent 70 funcions. A partir d’aleshores, la relació entre Pitarra i aquell empresari va ser enorme i a l’Odeón es va estrenar una part important de la seva obra poètica.
La presència del català als escenaris teatrals abans de l’estrena, el 1864, de ‘L’esquella de la Torratxa’, era gairebé inexistent a Barcelona. A partir de l’èxit de Pitarra, el català va passar a ser hegemònic al teatre de la ciutat.
Iscle Soler, Lleó Fontova i Paquita Soler, grans actors del moment, interpretaven les obres de Pitarra.
Pitarra, empresari del Romea
El Teatre Romea es va fundar el 1863, encara que el primer nom que va tenir va ser Teatro de la Zarzuela. Pitarra va ser l’empresari del Romea des del 1867 fins a la seva mort, el 1895. Ell decidia qui entrava i qui no, a l’imperi nou del teatre en català: escollia quins havien de ser els estils, els autors, els actors, etc.
En aquest context, va sorgir un autor teatral nou, Àngel Guimerà, al qual Pitarra considerava un rival capaç de robar-li el públic i el protagonisme. Per això, el va mantenir a ratlla i, així, s’explica que les primeres obres de Guimerà s’estrenessin al Novetats o al Tívoli, i que no arribessin al Romea fins després de la mort de Pitarra.
Per a Xavier Albertí, exdirector artístic del Teatre Nacional de Catalunya, el teatre català li deu tot a Pitarra: la creació d’una llengua escènica, d’un públic o l’evolució del gènere dramàtic del sainet cap al drama històric i burgès.
La cultura catalana no hagués desenvolupat el teatre que avui tenim sense Pitarra.
