La telegrafia òptica es va establir a Catalunya durant les guerres Carlines com a sistema de defensa i de comunicació de l’exèrcit. La torre del Castell de Montjuïc va ser l’epicentre d’aquestes comunicacions per a ús exclusiu de militars i, de vegades, del govern.

La torre de del Castell de Montjuïc ja havia estat pensada com a torre de senyals, però a mitjans del s. XIX aquests senyals van començar a ser de telegrafia òptica, amb paraules o lletres xifrades. El sistema funcionava a través de la vista o de binocles, per aquest motiu els punts d’emissió havien d’estar a llocs elevats, com campanars o turons. De la torre del castell s’enviaven senyals a altres torres, com la de Sant Pere Màrtir, que enllaçava amb tota la xarxa del Vallès o amb la torre de Montgat.

De Barcelona a la Jonquera en 20 minuts

Des de la torre del Castell de Montjuïc sortien i arribaven tots els missatges de tota la xarxa de Catalunya. En aquesta, hi confluïen totes les línies de Catalunya. Hi havia una línia que venia de València; una altra que anava cap a Vic i Manresa i una altra que anava cap a la Jonquera per tota la costa. Aquesta tenia 17 torres, una cada tres o quatre llegües (15-20 km.). D’aquesta manera, un missatge podia arribar en 20 minuts a la Jonquera. Això si la visibilitat era bona i no hi havia boira, és clar. De nit, només es transmetien missatges urgents i es feia amb un sistema de fanals, menys precís. Però a Barcelona, a més de la torre del castell, hi havia una xarxa urbana de torres: una a les drassanes, una altra a la Ciutadella, etc. Un dels enginyers militars que va treballar en el desenvolupament d’aquesta xarxa de telegrafia òptica va ser Ildefons Cerdà.

Un sistema xifrat a base de boles i plaques

Durant les guerres Carlines, els guerrillers carlins utilitzaven la telegrafia elèctrica. Però aquest sistema era molt insegur perquè era fàcil tallar els fils elèctrics. En canvi, amb el sistema visual el missatge sempre arribava. Per assegurar la defensa de les torres, a dins hi havia, a més del torrer —que era el telegrafista—, una guarnició de soldats.

Dins la torre hi havia un aparell molt gran amb una sèrie de plaques i de boles als costats que es movien amb un sistema de politges i corretges. La combinació de plaques i boles formava diferents paraules xifrades. El torrer del castell proposava una combinació i, ràpidament, qualsevol altre torrer que la veiés l’havia de reproduir. Hi havia missatges ja xifrats que significaven tota una paraula o, fins i tot, una expressió.

Aquest sistema va funcionar des del 1840 fins al final de les guerres Carlines. A finals de segle XIX, la telegrafia òptica va caure en desús.