El Manicomi de la Santa Creu, nom original de l’Institut Mental de la Santa Creu, va ser construït per allunyar els malalts mentals del centre de la ciutat. Avui és la seu actual del districte de Nou Barris i s’ha convertit en l’eix de tot el districte.
Una institució per a gent benestant
Durant un segle, sobretot abans de la Guerra Civil, els malalts que ingressaven a la Santa Creu eren de famílies de classe mitjana i alta, perquè era un centre privat. Hi havia tres pensionats: de primera, de segona i de tercera classe. Hi havia, fins i tot, un xalet per a pacients distingits. Tenia força metges i personal sanitari relativament nombrós en comparació amb altres centres.
Els criteris per ingressar algú a la Santa Creu eren diferents dels d’avui. Molts dels residents hi eren per trastorns del comportament, és a dir, persones amb alcoholisme, o trastorns cerebrals com l’epilèpsia o persones que “cometien excessos” segons les autoritats de l’època.
Metges residents
Josep Maria Comelles, psiquiatre del Mental i catedràtic d’antropologia, hi va estar treballant com a metge resident des de l’any 1973 fins al 1976. Vivia, com la resta de residents, al pis de dalt, on encara hi havia el mobiliari de principi de segle. En aquesta planta hi havia viscut, tradicionalment, el metge de guàrdia amb la seva família, ja que Barcelona quedava a sis quilòmetres i arribar-hi era costós.
Un edifici singular
El Mental va ser, entre 1885 i 1986, un dels exemples més perfectes d’arquitectura moral psiquiàtrica construïts a Europa i, en tot cas, el millor de l’estat espanyol. Era l’edifici més gran de Barcelona després del Castell de Montjuïc. Un edifici tan gran, modela, per força, l’urbanisme de tot un barri.
L’entrada del centre era al claustre principal, l’espai més gran del recinte. Hi havia un teatre i una sala de recepció per als pacients pensionistes, decorat amb un mobiliari de qualitat. També hi havia un jardí modernista molt ben cuidat perquè se’n feien càrrec els interns sota la direcció d’un religiós del centre.
De manicomi a seu del districte
El 1978 el centre va tancar i els veïns van pressionar perquè es convertís en equipament del barri. Avui és la seu del districte. El que havia estat un espai tancat i per tancar-hi gent, es va convertir en un espai obert, permeable i per transitar-hi. Però, malgrat la diferència, els ciutadans avui fan el mateix que van fer els malalts mentals durant 100 anys: seure i prendre el sol en un banc.
