Unes 4.000 persones van assistir a les primeres Jornades Catalanes de la Dona i les van convertir en tot un èxit inesperat. L’any 1976, entre el 27 i el 30 de maig, va tenir lloc a l’edifici antic de la Universitat de Barcelona una trobada de dones per reclamar els seus drets un cop mort el dictador.

El franquisme havia creat un estat que discriminava obertament les dones en tots els sentits. A la família, per exemple, la dona casada ni tan sols no tenia dret sobre els seus propis fills; a la vida laboral, trobava dificultats per la incorporació i els sous eren molt més baixos que el dels homes.

L’any 1975, amb motiu de l’Any Internacional de les Dones, Franco va enviar en representació d’Espanya defensar els drets de les dones espanyoles a Pilar Primo de Ribera, la dirigent de la Sección Femenina. Això va generar entre les dones catalanes la necessitat de donar una resposta, que es va concretar amb les Jornades Catalanes de la Dona. Maria Aurèlia Capmany va demanar diners a Jordi Pujol, aleshores president de Banca Catalana, per poder finançar les jornades.

Un èxit inesperat

Les organitzadores esperaven unes 300 dones, però en van assistir unes 4.000. I el més important és que eren dones de tots els estrats socials, convertint la trobada en un moviment interclassista: hi havia estudiants, mestresses de casa i dones treballadores, com les 19 vocalies de barris perifèrics de la ciutat.

Les jornades es van celebrar al Paranimf de la universitat. Es tractava d’organitzar un debat i plantejar una agenda per més endavant. Els objectius es van aconseguir. Es van presentar nou ponències en total: sobre els drets de les dones, la política, el treball de la dona, la sexualitat, la dona rural, educació o la imatge de les dones als mitjans de comunicació, entre d’altres. Va ser un intent de consensuar un programa, que es va concretar en les conclusions. Aquestes conclusions van ser la base d’aquest moviment fundacional del feminisme de Catalunya pels anys que havien de venir.

La reacció de la societat

La societat franquista es va escandalitzar amb la trobada, que veien com un grup de dones que no acceptaven el seu rol domèstic. Per les dones que hi van participar, en canvi, va ser un gran revulsiu i va significar un empoderament que les va fer seguir endavant. Finalment, el conjunt de la societat es va veure obligat a confrontar les discriminacions denunciades i la manca de reconeixement de les dones.

Malgrat tot el que s’ha avançat, 40 anys després d’aquelles històriques jornades, el feminisme del segle XXI ha de construir a les seves pròpies demandes i reivindicacions.