El Teatre Lliure de Montjuïc acull l’espectacle ‘Ifigènia’, que adapta dues obres d’Eurípides, un dels clàssics grecs més importants de l’antiguitat. Per parlar-nos de com ressona en els nostres temps un text que ja té 2.500 anys, ens venen a veure al ‘Plaça Tísner‘ la directora Alícia Gorina i l’actriu Marta Ossó.

Sacrificar la pròpia sang

Els exèrcits grecs estan a punt de salpar cap a Troia, els vaixells ja estan preparats, els soldats han esmolat les armes, assedegats de sang… però alguna cosa els impedeix fer-se a la mar. Agamèmnon, el seu general, ha fet enfadar la deessa Artemis i, per aplacar-la i poder emprendre el viatge, ha de fer un sacrifici: assassinar Ifigènia, la seva filla.

Agamèmnon accepta l’exigència d’Artemis, però com s’ho farà per atreure Ifigènia? L’enganyarà, fent-li creure que la vol casar amb Aquil·les, l’heroi de les tropes del seu pare. Amb aquest punt de partida, Eurípides va escriure dos texts de referència per a la literatura clàssica: ‘Ifigènia a Àulida’ i la seva continuació, ‘Ifigènia entre els taures’, que ara Alícia Gorina ha convertit en un sol espectacle amb Emma Vilarasau, Pere Arquillué i Marta Ossó en el repartiment.

‘Ifigènia’ o un text que no envelleix

A ‘Ifigènia’, Eurípides parlava de crueltat, guerra, sacrifici, mort, violència patriarcal i herència enverinada. Tots aquests temes permeten una lectura en clau contemporània, marcada pels conflictes internacionals que sacsegen Europa i el Pròxim Orient, i també pel masclisme que recorre la nostra societat. Amb tot plegat ben present, Alícia Gorina construeix una ‘Ifigènia’ que no defuig el caràcter clàssic del text d’Eurípides, sinó que en reivindica la seva vigència.

En el seu muntatge, Gorina s’interroga pel rerefons de la idea del sacrifici, retrata el fanatisme que mou els homes a la guerra i avisa de les conseqüències que els actes dels pares tenen en els fills, un llegat de mort que no acaba mai i que ens condueix, un cop rere l’altre, al desastre.

Si la primera part de l’espectacle és realista, despullada d’ornaments teatrals i carregada de la tensió del sacrifici, la segona ens transporta a un entorn gairebé oníric, en què els destins d’Ifigènia, Agamèmnon, Clitemnestra i Orestes s’enllacen en una tempesta de sang, mort i, potser, una esperança de redempció.

El “mosaic” d’Alícia Gorina i Marta Ossó

  • Una ciutat: Hèlsinki. L’Alícia va marxar d’Erasmus a la capital de Finlàndia, i d’aquella experiència en va quedar un amor pel teatre finès que l’ha portat a dirigir diverses obres de Saara Turunen i Kristian Smeds.
  • Una flor: la rosa i, en concret, la rosa tatuada. La primera vegada de la Marta al TNC va ser sonada, encarnant la filla de Clara Segura en un text clàssic de Tennessee Williams i a la Sala Gran del Nacional.
  • Una pel·lícula: ‘Peeping Tom’. El 2014, l’Alícia dirigia al seu pare, el crític Àlex Gorina, a ‘Watching Peeping Tom’, una reflexió sobre les relacions parentals que s’emmirallava en el film de Michael Powell i que la va dur a ser nominada als Butaca.
  • Una autora: Sarah Kane. La Marta ha posat veu a les paraules de la dramaturga anglesa en dues ocasions quasi consecutives: a l’obra ‘Ànsia’ i a ‘Blasted’ en què, per cert, treballava al costat de Pere Arquillué i sota la direcció, precisament, de l’Alícia.
  • Un nom: Ifigènia. El clàssic d’Eurípides converteix a aquesta filla sacrificada pel seu pare en un símbol de la violència fratricida, irracional i masclista. Un text amb 2.500 anys d’història que continua ressonant amb força en el nostre present.
  • Una plaça: per a l’Alícia, la de la Vila de Vilanova i la Geltrú. Per a la Marta, la de la Creu Alta de Sabadell. Dues places plenes de vida i d’activitat on, que nosaltres sapiguem, no s’hi ha fet mai cap sacrifici…