En aquest capítol de l’espai ‘Un rostre entre la multitud’, Joaquim Jordà apunta algunes idees sobre la seva visió del cinema alhora que rememora algunes vivències que l’han marcat i reflexiona sobre qüestions com el pas del temps.
Malgrat ser conegut com a cineasta, Jordà assegura: “No m’agrada definir-me pel que faig”, perquè “segueixo fent sempre que puc diferents coses”. Posa com a exemple la seva activitat com a professor a la universitat i també la seva afició per a la traducció. “Cada dia em queden moltes coses per fer”, conclou.
Jordà recorda com la seva passió pel cinema va néixer “com a espectador” perquè “si una cosa no la saps gaudir, és molt difícil que la sàpigues fer”. Reconeix que també li agradava la literatura i que, de fet, va començar escrivint, però que en un determinat moment es va adonar que li interessava més “explicar històries a partir d’imatges que a partir únicament de paraules”.
Confessa que li interessa poc “l’argument, la història, el bé o malament que ho fan els actors” perquè considera que “qui fa una pel·lícula el que vol fer és ensenyar una coseta, utilitzar una paraula, tocar un sentiment, posar un color al costat d’un altre color, posar una imatge al costat d’una altra imatge”. En aquesta línia, afegeix que “encara que facis una cosa que aparentment sigui molt impersonal, sempre hi ha una part d’un mateix”, perquè “sempre parles del que has sentit, del que has vist, del que has llegit, del que has mirat, del que t’interessa, del que t’importa, del que odies, del que detestes…”.
En el cas de ‘Mones com la Becky’, a més, “hi ha volgudament una part biogràfica”. Aquest documental, que Jordà va dirigir el 1999 amb Nuria Villazán, està centrat en les malalties mentals. Jordà explica com, en aquest cas, va apostar per narrar davant de la càmera l’experiència d’haver patit un infart cerebral, les seves conseqüències i com aquest fet li ha fet canviar la seva visió del món. A propòsit d’aquest treball, que va rebre diversos premis i va marcar un punt important en la seva carrera, Jordà diu que “hi ha una intenció que la gent que es creu normal”, “perdi la por que crea el desconegut”. La bogeria fa por perquè és una cosa que tots portem a dins… i que “si no la cuidem molt, si no la mantenim molt controlada, pot ser que surti i s’apoderi de nosaltres”.
Aquest capítol d”Un rostre entre la multitud’ es complementa amb el testimoni de la Yolanda, persona cega que ven cupons i escriu novel·les a qui Joaquim Jordà passa el relleu proposant-la com a protagonista d’un retrat autobiogràfic.
