Periodisme i literatura. Però també viatges, política, cinema, ètica, poder, llibertat, coherència o Barcelona i el barri del Raval són alguns dels àmbits entorn dels quals Maruja Torres reflexiona i exposa les seves impressions en aquest monogràfic emès l’any 2001. La periodista i escriptora parla de manera desacomplexada i oberta sobre les seves preferències, dificultats, reptes i contradiccions, així com de les pulsions que la van empènyer al tipus de vida personal i professional que ha cultivat.
“Jo el que volia realment era viatjar, anar a dormir tard, estar de xerrada amb amics i amigues fins a les tantes, conèixer món i follar sense quedar-me prenyada.”
Recorda els seus inicis laborals, una feina com a secretària en una empresa de carretons elevadors on escrivia cartes. Va ser en aquella època quan va conèixer Carme Kurtz, arran d’escriure al consultori sociològic que aquesta escriptora gestionava a ‘La Prensa’, figura que li va obrir la porta al món del periodisme i va ser un exemple de pensament progressista i feminista.
El periodisme segons Maruja Torres
Maruja Torres defensa que el periodista ha de ser “una persona culta” i ha de tenir “la mirada transparent del testimoni que comunica allò que veu” però elaborant-ho per “dir el màxim amb el mínim”. També alerta sobre el perill dels prejudicis: “No solament fa que t’equivoquis, sinó que sobretot és una mena d’impermeable que no deixa que te n’assabentis, que és el pitjor que li pot passar a un periodista”, assegura.
“Tenia tanta por de ser inculta que no em vaig adonar que el meu autodidactisme era tan penetrable per tot el que aprenia que em convertiria en una persona molt més culta que un llicenciat en segons quines coses… Jo estava tan acomplexada, que m’ho quedava tot.”
Reconeix que el periodisme li va permetre canalitzar una manera de viure que era molt mal vista socialment, per exemple, si la duia a terme una “dependenta als anys 60-70” encara que “els rics ja ho feien però no se’ls hi tenia en compte.” Parla del seu pas, entre d’altres mitjans, per El País i Cambio 16 i, d’entre els diferents gèneres periodístics en destaca el reportatge en profunditat perquè ho “admet tot” i és el “més complet.”
“No distingeixo massa la meva vida com a periodista de la meva vida com a ciutadana”
Reconeix amb certa amargor que “un sempre creu que perquè denuncia les injustícies ajudarà que no es perpetrin i un no és conscient, perquè si ho fos, se suïcidaria, que no ajuda”. Tot i això, no dubta a defensar que la feina del periodista és molt necessària perquè “no hi ha coartada més important per les dictadures que la manca d’informació”.
Guanyadora del Premi Planeta de l’any 2000 amb ‘Mientras vivimos’, Torres no dubta a reconèixer que s’hi va presentar perquè “volia un aparador més gran, més lectors i lectors a Amèrica Llatina”. Sobre les crítiques que a vegades rep aquest guardó assegura que ella va escriure “la millor novel·la que podia”. Pensant en els seus primers passos en la lectura, rememora que va ser el seu oncle Amadeu qui li va regalar el primer llibre: ‘Oliver Twist’, de Charles Dickens. Diu que sempre li estarà agraïda i que la seva figura va inspirar un personatge de la seva “primera novel·la diguem-ne seriosa”: ‘Un calor tan cercano’.
El Raval de Maruja Torres
Maruja Torres passeja pel Raval, barri on assegura que “les parets parlen”, i saluda alguns veïns mentre recupera davant de càmera records de la infantesa. “Quan començava la primavera, pintaven a casa la persiana i feia una olor que recordo molt bé”, evoca al costat d’altres moments com el Corpus, pel que la seva mare li feia un vestit i “després ja sabies que et compraven una pala i una galleda per anar a la Barceloneta”.
“El Raval era una lliçó de vida permanent. Dolorosa, però molt útil. No renunciaria a les meves arrels mai.”
Insisteix en què el lligam amb els seus orígens l’ha mantingut sempre. I posa d’exemple quan treballava a ‘Fotogramas’ als anys 70, en un moment en què “Barcelona era una ciutat molt viva i molt inquieta i molt divertida”. En aquella època jo em relacionava amb l’anomenada Gauche Divine però “tornava a viure al Raval, al carrer de Santa Margarita i a dormir a la mateixa habitació que la meva mare”.
