Michael Nyman va visitar Barcelona el març del 1999 per oferir un dels concerts amb què es va inaugurar L’Auditori. En aquest nou equipament el reconegut pianista i compositor britànic va comentar el programa previst per a aquesta actuació, però també va repassar els moments més destacats de la seva carrera i va compartir les seves inquietuds com a creador. Reflexions sobre l’evolució de la seva obra i sobre com l’havia condicionat l’èxit que havien tingut les seves bandes sonores, que el van consolidar com a artista fins al punt de reconèixer que tenia massa repertori i massa discos.
”M’he convertit en un compositor de Hollywood, quin desastre!”
Michael Nyman i Peter Greenaway, una col·laboració fructífera
El treball musical de Michael Nyman per al cinema és indissociable de la figura de Peter Greenaway, cineasta amb qui va establir una àmplia i fructífera relació artística.
“Les primeres peces per a Greenaway són adrenalina pura. Quan les toco és literalment com un droga”
Entre els films en què van col·laborar hi ha títols com ‘A zed and two noughts’, ‘Drowning by numbers’i ‘Prospero’s book’. De totes maneres, l’obra que el va situar com a referent en aquesta disciplina va ser la realitzada per a ‘El piano’, film dirigit el 1993 per Jane Campion.
El Michael Nyman crític musical
El 1974, quan tenia 30 anys, Michael Nyman va escriure ‘Música experimental. De John Cage en endavant’, un llibre que ha esdevingut de referència. “Hi havia compositors que hi entraven automàticament i n’hi havia que no. No vaig tenir mai dubtes, era com un dogma”, explica. Mirant enrere, insisteix que en aquell moment “era una música molt minoritària que interessava a una petita elit, a una audiència privilegiada”. Per això, “ningú no es podia haver imaginat que Philip Glass acabaria escrivint òperes per a grans teatres consagrats” ni que compositors experimentals com Gavin Bryars, John White o ell mateix acabarien treballant amb Brian Eno. També considera que “el clima de seguretat, el sentit de descoberta, de comunitat, de grup, que hi havia a finals dels 60 i principis dels 70 ha explotat.” Cita el cas de Cornelius Cardew, que “va sortir del cercle encantat de la música experimental quan es va fer estalinista i maoista i va canviar la seva música”.
