L’estereotip del pastor com una persona inculta i primària no té absolutament res a veure amb els joves entrevistats per Laia de Ahumada que apareixen en el llibre ‘A cel ras. Converses amb joves pastors’, com ara Oriol Pi i la Núria Cabré. El volum recull les experiències de 10 persones, entre elles tres barcelonins, que han estudiat a l’Escola de Pastors de Catalunya. [Imatge: Blanca Martí]

Oriol Pi: “Vull tornar a donar nom a la feina agrícola i ramadera, a dignificar-la.”

Des de la primera promoció, el 2009, desenes de persones han passat per l’Escola de Pastors de Catalunya amb l’afany d’aprendre un ofici i de posar el seu granet de sorra per impulsar un “canvi agrosocial”, explica Laia de Ahumada en aquest volum editat per Pagès Editors.

“La gent que es reincorpora al camp són persones amb cultura que volen dignificar la figura de pagès i de pastor“, explica l’escriptora. Busquen una nova relació entre propietaris de terres, ramaders i consumidors, i volen recuperar l’austeritat: “No tenir tant i ser més”, rebla Laia de Ahumada. Una altra imatge tradicional que es trenca és la del sexe: la ramaderia també és una professió femenina i un exemple molt evident és que l’Escola de Pastors la porten dues dones: Montse Barado i Vanesa Freixa.

En total, al llarg d’aquests sis anys, 102 persones amb diversos objectius i recorreguts vitals, tal com mostra aquest mapa, han participat en el Projecte grípia, amb seu a Rialp, per fomentar el relleu generacional en la ramaderia.

Núria Cabré: “Tinc molt clar el que vull i no tinc pressa.”

Tenen entre 20 i 40 anys, no són fills de famílies agrícoles i volen tornar a la terra per poder “viure-hi amb tranquil·litat”, per “recuperar el ritme pausat i el ritme amb la terra”. Aquest canvi, però, no el volen fer a qualsevol preu: tot i que estan disposats a treballar el temps que calgui, “no volen tenir amo, no volen ser esclaus, i per això proposen altres fórmules com l’associació” amb altres joves o la diversificació de projectes que combinin ramaderia i horticultura. I un apunt important: no són ‘hippies’ que estan cansats de la ciutat amb ànsies de canviar de vida, són joves que toquen de peus a terra, i que els omple la il·lusió d’emprendre un projecte propi.

Segons la doctora en Filologia Laia de Ahumada, aquesta nova relació amb la terra “va acompanyada d’un nou paradigma espiritual”, que es percep en aquests joves que volen “viure d’una forma més autèntica, connectats amb el seu ésser”, relata en aquest article a la revista ‘Dialogal’.

L’accés a la terra: una pedra a la sabata

Al llarg de la història, les transformacions les han fet sempre grups petits, apunta Laia de Ahumada, i tot i que no es tracta d’una inèrcia majoritària, hi ha persones que treballen en aquesta direcció per tal d’aconseguir aquest canvi de paradigma. En aquest recorregut, però, la majoria de joves es troben amb un impediment: la dificultat per accedir a la terra.

“A Osona, entre les granges de porcs, Casa Tarradelles i les terres per llençar els purins, és impossible trobar terra”, explica De Ahumada com a exemple. Per això, el 2012 es va posar la primera llavor de l’Associació Terra Franca, una organització que fa de mediadora entre propietaris que tenen terres en desús i persones o entitats que volen accedir a la terra. Des que van començar a treballar, han rebut 14 projectes, dels quals han seleccionat sis: quatre de vinculats amb la ramaderia, un amb la vinya, un altre d’horta i fruiters i un sisè que complementa l’horta amb el bestiar.

Com a efectes col·laterals, aquí a Barcelona han posat en contacte persones que buscaven terreny amb propietaris que tenien terra per fer-hi ramaderia o horticultura per a l’autoconsum: un terreny a Horta i l’altre a prop del baixador de Vallvidrera.