Bernarda Freijo era una part de l’ànima de Can Peguera. Hi va néixer en els primers anys del barri i ha lluitat sempre per defensar les casetes blanques i la qualitat de vida del veïnat, des dels inicis de l’associació de veïns, a finals dels anys 70. Fa tres anys es va retirar per qüestions de salut i l’entitat veïnal la va nomenar presidenta d’honor, com a reconeixement a tot el que havia aportat al barri en els darrers 40 anys. Aquest mes de gener ha mort als 88 anys.
Bernarda Freijo era aquell tipus de líder anònima que, sense elles, és impossible que cap associació funcioni
Des de l’associació de veïns, però també des dels carrers, Bernarda Freijo ha lluitat en moltes reivindicacions, per la qualitat de vida del veïnat, i contra el pla urbanístic que podria haver esborrat les casetes blanques de Can Peguera a favor de blocs d’habitatges, així com per la rehabilitació dels habitatges fins al final. “Quan vam començar la reivindicació ens va cedir una cosa que per a ella era un tresor, el contracte de lloguer dels seus pares, del temps de la República”, explica Pep Ortiz, de l’AV Can Peguera. “Era un puntal per a l’associació de veïns. Era capaç de mobilitzar les veïnes per anar a protestar a la plaça de Santa Jaume o tallar el trànsit, el que fes falta”.
El racó de “vila Bernarda”
Bernarda Freijo va viure la Guerra Civil de ben petita, amb uns quatre anys, a Can Peguera, construït l’any 1929 i amb un marcat caire anarquista. Encara recordava com sobrevolaven aquells anys els avions per sobre de les casetes blanques i dels refugis que veïns com el seu pare van construir.
Amb la seva mort, el carrer de Vila-seca perd part d’un passat d’ambient de poble, amb berenars i trobades al carrer en companyia de veïnes i amigues. “Des de l’arribada del bon temps fins que arribava el fred es trobaven en aquell racó de carrer, vila Bernarda. Hi havia una taula, hi havia cava, o aigua, berenar… Sempre hi havia tertúlia i ella era sempre l’ànima d’aquesta convivència“, apunta Pep Ortiz.
