A Catalunya hi ha unes 5.000 persones que fan voluntariat en entitats que treballen en la lluita contra el càncer i l’acompanyament dels malalts i les seves famílies. Anualment la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer organitza una trobada perquè tots aquests voluntaris puguin trobar-se i compartir experiències i inquietuds. Una jornada en què els voluntaris també assisteixen a xerrades i tallers que els ajudin a reflexionar sobre el valor de la seva tasca alhora que els donen eines per poder desenvolupar-la millor.
En Rafael Luque ha estat un dels assistents a la trobada d’aquest any. Ell fa més d’un any que és voluntari a la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, que fa 20 anys que treballa amb nens i joves que segueixen tractaments oncològics i les seves famílies.
– Perquè vas decidir fer aquest voluntariat?
– Sóc mestre jubilat i abans de jubilar-me em vaig preguntar: què faràs amb la teva vida? I vaig decidir que el món dels infants sempre ha estat la meva vida. Vaig pensar que si hi havia una cosa que jo sabia fer era fer divertit el dia a dia d’un nen, i vaig pensar que estar amb un nen malalt era un repte.
– Què et va fer arribar a aquesta conclusió?
– El meu pare va morir de càncer i la meva mare també en va tenir un. Em va tocar fer algun acompanyament en moments difícils i vaig entendre que aquells moments eren màgics. Em vaig adonar que era alguna cosa que jo podia fer i que ho sabia fer.
Em va tocar fer algun acompanyament en moments difícils i vaig entendre que aquells moments eren màgics.
– Com va ser la teva arribada a la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia?
– El primer que la fundació et demana és que facis un curs de formació en què et presenten com serà la realitat amb què et trobaràs, quin és el tipus de compromís que se’t demana a l’hora d’actuar i quins són els elements que t’ajudaran a salvaguardar-te a tu mateix, per no rebre el mal que no toca.
– En aquesta formació, et van explicar alguna cosa que et sorprengués?
– A mi em va sonar tot molt lògic, però és clar que les coses importants són aquelles que et sonen lògiques.
– I quan vas començar el voluntariat, com va anar?
– Molt bé. Jo faig voluntariat domiciliari i se’m va assignar un cas. El primer pas és anar-hi, aprendre, conèixer qui és, sense estrès i adonar-te que, com ens deia durant la conferència d’aquest dissabte el José Luís Bimbela, has d’estimar-te a tu mateix per poder estimar els altres, has d’estar tranquil tu per poder donar tranquil·litat a l’altre. I en el marc d’aquesta filosofia he anat fent el dia a dia amb el nen.
Has d’estar tranquil tu per poder donar tranquil·litat a l’altre.
– I ara, quina feina implica aquest voluntariat?
– Hi vaig un dia a la setmana. Ell és aficionat a pintar i a mi m’encanta i m’apassiona jugar a pintar amb els nanos, sempre ho he fet. Amb això hem trobat una cosa que a mi m’agrada fer i al nano li agrada rebre. És el que fem durant un parell d’hores a la setmana que és el que jo aporto a aquest nen.
– I les trobades com les que heu fet, creus que també t’ajuden a fer millor aquesta feina?
– Penso que aquestes estades et fan reflexionar sobre coses que són evidents però que els éssers humans anem oblidant. Necessitem que hi hagi gent que ens recordi que a la felicitat només s’hi arriba volent arribar a la felicitat.
Necessitem que hi hagi gent que ens recordi que a la felicitat només s’hi arriba volent arribar a la felicitat.
– A tu et fa feliç fer aquest voluntariat?
– Sí, molt, m’ho passo molt bé i penso que en el dia a dia estic ajudant aquella persona però també m’estic nodrint jo. Ho recomanaria a tothom però fins i tot des del punt de vista egoista perquè quan et dones a l’altre creixes molt com a persona.
– Quina implicació emocional té per tu fer aquest voluntariat?
– És important perquè saps que tu ets allà i l’altre et rep. Es tracta de nodrir-se, d’establir una relació que beneficia les dues bandes. La implicació emocional que té per mi és la implicació amb la vida.
