Cada nit a Barcelona un miler de ciutadans dormen al ras i aquest dijous és un dia per visibilitzar-ho. És el Dia Mundial de les Persones sense Llar i, per denunciar aquesta realitat, les entitats s’han citat en una jornada pensada en femení: s’ha centrat en les dones que estan o han estat al carrer i han clamat més recursos públics per acompanyar-les.
La trobada, anomenada “Invisibles”, ha consistit en un seguit de xerrades i debats organitzats per Centre d’Acollida Assís, al Palau Macaya. Elena Sala, responsable del programa Dones amb Llar de l’entitat, ha insistit que el cas d’elles és complex: acaben en llocs precaris (pensions, el sofà d’un conegut, etc.) abans de caure al carrer i, si hi arriben, queden exposades a tot tipus de violències.
“Quan una dona arriba al carrer, ho fa en condicions molt pitjors que un home, en tots els sentits: en l’àmbit de salut física, de salut mental, a escala relacional i econòmica. Estem disposades a aguantar situacions molt límit per evitar el carrer o sortir-ne ràpidament”, explica Sala. Manté que calen més recursos i habitatge per a elles perquè “tots els equipaments que s’obren, s’omplen”.
Vaig començar a recollir, ho vaig posar tot a la maleta… i em vaig asseure al carrer”
Qui ha explicat la seva experiència davant del públic és la Joana González, que gairebé es va veure al ras. Després d’embolics familiars, va perdre el pis i, amb els pocs ingressos que tenia, podia pagar tan sols una habitació de relloguer o un hostal. Fins que es va acabar: “Vaig recollir, ho vaig posar tot a la maleta… i em vaig asseure al carrer”. Finalment aquell dia va dormir en un alberg i poc temps després va trobar Assís. Ara fa dos anys que s’està en un pis de l’entitat mentre es refà del que ha viscut.
