El 21 de setembre és el Dia Mundial de l’Alzheimer, una malaltia que afecta uns 60 milions de persones arreu del món, el 8,1 % de les dones i el 5,4 % dels homes majors de 65 anys. Des del ‘Plaça Tísner‘ ens hem volgut sumar a l’efemèride amb l’especialista en sèries i cinema Mariona Borrull Zapata, que ens recomana sis ficcions audiovisuals que retraten els processos de canvi que provoca aquesta malaltia.
1. ‘Elizabeth está desaparecida’ (2019)
Aisling Walsh
Una minisèrie de la BBC que ens serveix per parlar d’un arc narratiu força comú: el personatge que pateix d’Alzheimer busca alguna cosa i no la troba mai.
‘Elizabeth está desaparecida’ segueix la Maud (una Glenda Jackson estupenda, que va guanyar el BAFTA pel paper), que troba una nota a la seva butxaca en què la seva amiga Elizabeth li diu de veure’s. Com que no es presenta mai a la cita, la buscarà per tot arreu… Però és clar, a saber de quan és aquesta nota. Que el personatge es passi tota una sèrie buscant algú que intuïm que no trobarà mai funciona molt bé, perquè dona un objectiu molt clar per a una protagonista erràtica.
2. ‘El padre’ (2020)
Florian Zeller
És interessant com ‘Elizabeth está desaparecida’ o ‘El padre’ tracten de ficar-nos al cap d’una persona desorientada. De fet, ‘El padre’, de Florian Zeller, és especialment terrorífica perquè fa que seguim Anthony Hopkins, que té Alzheimer, mentre va trobant gent que no coneix a casa seva, personatges que no se’ns han presentat i que tracten de convèncer-lo que són part de la seva família.
3. ‘Poesía’ (2010)
Lee Chang-Dong
Un altre lloc comú a les ficcions sobre la degradació de la memòria és com representem el final de tot plegat. A l’última seqüència de ‘Poesía’, l’àvia protagonista resol el seu conflicte dramàtic, que és d’una gran intensitat emocional. Després la veiem observar la vida al seu voltant i veiem com un bus marxa, suposem que amb ella dins. I després, Lee Chang-Dong té aquest gest preciós de canviar la veu narrativa i donar la paraula a una estudiant que es va suïcidar mesos abans, i que també marxa tranquil·la. Molt de drama, però els dos comiats transmeten una pau tremenda.
4. ‘Los últimos días de Ptolemy Grey’ (2022)
Walter Mosley
‘Los últimos días de Ptolemy Grey’ va sobre el tal Ptolemy Grey, interpretat per Samuel L. Jackson. L’avi té un Alzheimer molt avançat i li assassinen l’únic familiar que el cuidava. Llavors, per resoldre el cas, farà un pacte amb el “diable”, un doctor que li torna la memòria a canvi d’escurçar-li la vida fins a només uns dies.
Tot va bé i ell ho peta com a detectiu, però comença a tenir buits de memòria que arriben com episodis de desorientació total. Però no és que no recordi certes coses: és un “o tot o res”. Potser l’Alzheimer no funciona així, però podríem dir que la sèrie l’utilitza com un obstacle, com la kriptonita, per evitar que la trama es resolgui massa ràpid.
5. ‘Vortex’ (2021)
Gaspar Noé
Es pot fer tot el contrari a ‘Los últimos días de Ptolemy Grey’: anar al naturalisme i mirar algú que pateix demència molt de prop, posant l’accent en la incomoditat i en com d’escabrós és tot plegat. Això és el que fa Gaspar Noé a ‘Vortex’. D’això se’n sol dir “cine de la crueltat“, perquè treu tot el seu suc a base de fer-nos patir.
Tanmateix, se sap que la mare de Gaspar Noé va patir demència i que va utilitzar aquesta pel·lícula com a una espècie de teràpia. A més, la protagonitzen dos sèniors del cine, que sabien molt bé on es ficaven: ell és Dario Argento, el director de ‘Suspiria’, i ella Françoise Lebrun, la mítica actriu de ‘La mamá y la puta’. Així que les intencions eren bones i ningú va patir de veritat en aquest rodatge.
6. ‘Cartas a María’ (2014)
Maite García Ribot
Flores, el pare de Maite García, mai no va saber gaire res del passat del seu pare, l’avi d’ella, un anarquista espanyol que es va refugiar a França durant la Guerra Civil i que es comunicava amb la seva dona, María, a través de cartes. El 2014, Maite troba les cartes i decideix omplir els buits de memòria del seu pare, que té Alzheimer, amb els records que troba escrits i amb la seva pròpia imaginació. No és la cinta d’arxiu més inspirada, però el gest de fer servir les imatges com a memòria externa és molt bonic.
