La valenciana Sandra Monfort va publicar l’any passat ‘La mona’, el seu segon disc en solitari, en què la música tradicional i els ritmes contemporanis es mesclen amb unes lletres nascudes del dol per una ruptura i de l’empoderament femení. Aquest divendres presentarà el seu nou material a l’Heliogàbal, i abans ve al ‘Plaça Tísner‘ a parlar-nos-en.
Molt més que un joc de cartes
‘La mona’ és el joc de cartes tradicional que, en altres llocs, es coneix com ‘La sota d’oros’, ‘La puta d’oros’ o ‘La solterona’. Les regles són senzilles: els jugadors han de fer parelles de figures fins quedar-se sense cartes, i perd aquell que es queda amb la carta desaparellada, la “mona”, que té el dibuix d’una dona amb una moneda a les mans.
Sandra Monfort agafa aquesta idea i li dona la volta, reivindicant la figura de la dona empoderada, que potser està sola i se sent rebutjada, però és lliure i sobirana de les seves decisions. La “mona” és, així, un símbol del seu propi estat d’ànim, després d’una ruptura que la va dur a replantejar-se qui era i com es considerava en un entorn heteropatriarcal constrenyidor.
El resultat és un exercici d’afirmació personal en què també hi ha lloc per a la introspecció i per al dol per la mort de la seva àvia a la cançó ‘Moreneta’. La mateixa àvia a qui sentia cantar temes tradicionals i amb qui jugava, precisament, a ‘La mona’.
Entre la tradició i la modernitat
Nascuda a Pedreguer (Alacant) i formada a l’ESMUC, Sandra Monfort va començar a escoltar música tradicional d’arxius i d’hemeroteques, fins a impregnar-se tant de les seves melodies com per a aplicar-les en les seves composicions.
A ‘La mona’, podem escoltar un pasdoble, un bolero o una bachata passades pel filtre de la música electrònica contemporània. La fusió li serveix per reivindicar el llegat cultural de la seva terra i assenyalar-lo com a música de present i de futur, perfectament ajustable a les inquietuds i les sensibilitats de les noves generacions com ella mateixa, que han abraçat sense complexes l’herència dels avantpassats.
El mosaic de Sandra Monfort
- Una escola: l’ESMUC. L’artista valenciana es va establir a Barcelona per a estudiar guitarra clàssica i convertir-se, així, en una de les il·lustres graduades de l’Escola de Música de Catalunya.
- Un grup: Marala. A més d’acompanyar a la cantant Claudia Cabero o participar en el grup Xaluq, Sandra Monfort va formar el trio Marala amb Selma Bruna i Clara Fiol, especialitzat en música d’arrel tradicional, i la millor plataforma per començar la seva carrera com a solista.
- Un debut: ‘Niño reptil ángel’. Fa tres anys, Sandra Monfort es va llançar a l’aventura en solitari amb aquest disc, que combinava música tradicional amb electrònica, flamenc, pop o clàssica.
- Un premi: el Carles Santos, els guardons musicals de l’Institut Valencià de Cultura han reconegut la feina de la Sandra en les categories de millor disc de l’any, millor disc pop i millor cançó.
- Un joc: la mona. El clàssic joc de cartes que la Sandra jugava amb la seva àvia agafa nova volada com a la metàfora d’empoderament femení que dona nom al segon treball de la Sandra.
- Una plaça: la de la Glorieta de la Creu. Ubicada al seu poble natal, a Pedreguer, la tria d’aquesta plaça ens demostra, un cop més, que Sandra Monfort reivindica amb molt d’orgull les seves arrels…
