El dibuixant Joaquim Aubert, “Kim”, abandona els escenaris de l’Espanya del segle XX i es trasllada a una altra època convulsa: la França de la Revolució del 1789 i del posterior imperi de Napoleó. En aquest marc inestable i violent hi viu el protagonista del seu nou còmic: ‘Fouché’. El seu autor ens el presenta al programa ‘Plaça Tísner‘.

Un supervivent àvid de poder

Joseph Fouché va néixer en una família humil i es va fer seminarista i professor. Amb tot plegat, s’endevinava un futur gris i una vida anònima per al jove Fouché, però amb l’esclat de la Revolució Francesa, el seminarista avorrit i ascètic va penjar els hàbits i va entrar en política.

En els següents 30 anys, es va convertir en una de les figures més poderoses de França i, per extensió, d’Europa. La seva aguda intel·ligència i la seva ambició el van ajudar a assolir aquesta fita, però una altra característica va marcar la seva carrera…

El còmic del Kim ho retrata a la perfecció: Fouché era un oportunista. Un supervivent de la política capaç de canviar de bàndol en funció d’on bufés el vent, enviar a la guillotina els seus antics aliats, massacrar la ciutat de Lió o conviure amb Napoleó, que l’odiava però el necessitava.

Un personatge tan interessant com obscur, que va fascinar l’escriptor Stefan Zweig fins al punt que aquest li va dedicar una biografia. Ara que els drets d’aquest llibre han passat al domini públic, Kim els ha convertit en un còmic igual de suggeridor que l’obra en què es basa.

Un còmic de pandèmia

La vida de Fouché va arribar a les mans del Kim abans de la pandèmia, quan el dibuixant català, regirant entre l’antiga biblioteca del seu pare, va trobar la novel·la de Stefan Zweig. Fascinat per un personatge que no coneixia de res, va devorar el llibre en pocs dies, i es va plantejar fer-ne alguna cosa.

I, llavors, va començar el confinament, i en aquells primers mesos tancat a casa, el Kim va començar a donar forma al seu nou treball, una proposta en què el text de Zweig acompanya dibuixos detallistes i complexos, fets íntegrament a mà i amb aquarel·la.

De Fouché a Martínez

La carrera del Kim abasta 45 anys de vinyetes i pàgines de còmics i revistes. En aquest temps ha fet un amic improbable, un jubilat de bigoti prim, nas prominent i nostàlgia del franquisme: Martínez el Facha. Nascut el 1977, en plena transició, es va convertir en un habitual de la producció del Kim fins a l’any 2015, en què va decidir retirar-lo.

Però en el camí que separa al falangista tanoca de l’ambigu polític francès que va ser Fouché hi ha altres treballs amb què el nostre convidat ha retratat el segle XX espanyol, i amb molt d’èxit. En aquest sentit, destaquen les seves dues col·laboracions amb Antonio Altarriba, ‘L’art de volar’ i ‘L’ala trencada’, així com ‘Nieve en los bolsillos’, en què el Kim ens explica les seves memòries de joventut com a exiliat a Alemanya.

El mosaic de Kim

  • Una revista: ‘El Jueves’. Després de dibuixar a publicacions com ‘Por Favor’, ‘El Víbora’ o ‘Makoki’, el Kim es va convertir en un dels fundadors i membre històric de la revista que sortia els dimecres.
  • Un personatge: Martínez el Facha. El nostàlgic del franquisme està als antípodes ideològics del Kim, però s’ha convertit en el seu company de viatge durant 38 anys.
  • Un art: el de volar. El 2009 es va capbussar en els records del pare de l’escriptor Antonio Altarriba, amb qui va publicar un dels còmics més importants del novè art espanyol des dels inicis del segle XXI.
  • Un premi: tants que no ens caben tots: El Nacional de Còmic, tant català com espanyol, el Gran Premi del Saló del Còmic, el del Gat Perich, el Notario del Humor… I podríem seguir.
  • Una època: la Revolució Francesa. En els anys que van de l’esclat revolucionari fins a la restauració borbònica es mou Joseph Fouché (Josef Fuixé), un personatge obscur i maquiavèl·lic que protagonitza el nou treball del Kim.
  • Una plaça: la del duc de Medinaceli. Aquest indret clàssic del Gòtic està dedicat, curiosament, a un personatge que va viure en la mateixa època, i que potser va coincidir… amb Joseph Fouché.

L’entrevista sencera, al ‘Plaça Tísner’