La pianista barcelonina Alícia de Larrocha, desapareguda el 2009, va aconseguir un gran prestigi internacional en el circuit de la música clàssica, però no va ser tan coneguda pel gran públic. En bona part, per decisió pròpia: mai va voler ser famosa i fins i tot va dir als seus fills: “Mentre jo visqui, no parleu de mi. Quan jo ja no hi sigui, feu el que vulgueu“.
I això és el que fa ara la seva filla Alícia Torra de Larrocha, mantenir viu el llegat d’una de les intèrprets de piano més importants del segle XX. A més, és la comissària del centenari del naixement de l’artista. Torra de Larrocha ha confirmat al ‘Plaça Tísner‘ el caràcter discret de la seva mare: “Les relacions socials li costaven. Ella només es deixava anar quan estava amb els seus amics o amb la família”.
Una carrera de més de 70 anys
Alícia de Larrocha va estar en actiu més de 70 anys, durant els quals va participar en més de 4.000 concerts i recitals. D’aquests, 90 van ser al Palau de la Música, un dels seus espais preferits. A més, la pianista va rebre molts reconeixements, com els quatre premis Grammy “que no va poder anar a recollir ni un per problemes d’agenda“, ha explicat la seva filla.
La pianista va ser una nena prodigi, una paraula que, segons ha explicat la seva filla, no li agradava: “Li recordava a nens explotats per les seves habilitats. I no va ser el seu cas“. De fet, segons Alícia Torra, de petita només va fer dues o tres actuacions amb públic. I no va ser fins als 24 anys que va sortir a actuar a l’estranger: “Una carrera lenta però segura“.
L’Alícia de Larrocha mare
A partir dels anys 60, la pianista passava molt de temps fora de casa seva per unes gires que cada vegada eren més llargues. Això, explica la seva filla, per a la família va ser dur: “Nosaltres érem petits i no ho enteníem, però ens vam anar acostumant”. I amb el temps, assegura, es van convertir en els seus principals seguidors: “Quan tornava, era una festa“.
El seu marit, també en va ser un gran admirador. Alícia Torra explica que ell també era músic i que va fer un pas al costat per fer-se càrrec de la família. Per això, com que no podia anar als concerts, demanava als seus amics que els gravessin d’amagat per escoltar-los després a casa: “Tenim més de 500 cintes que ara hem digitalitzat per l’arxiu“.
Activitats per l’Any Alícia de Larrocha
Aquest 2023 se celebra l’Any Alícia de Larrocha pel centenari del naixement de la pianista. Entre les activitats previstes, la seva filla ha destacat els concerts que diferents pianistes li han dedicat, com ara Maria Joao Pires o Albert Guinovart, però també una exposició que hi haurà al Palau Robert per difondre la seva figura i la de Victòria dels Àngels, íntimes amigues i nascuda el mateix any.
El mosaic d’Alícia de Larrocha
- Una afició: llegir, especialment biografies de músics, tant d’intèrprets com de compositors. La filla d’Alícia de Larrocha explica que la pianista aprofitava el poquíssim temps lliure que li deixava la seva intensa activitat professional per agafar un llibre, a més a més d’estar amb la família i les amistats.
- Un record: la cara de sorpresa de la seva mare en acabar el recital a piano sol que va fer al Suntory Hall de Tòquio, dins la seva gira de comiat pel Japó el 2003. El pianista Krystian Zimerman, a qui apreciava molt, va aparèixer inesperadament a l’escenari per donar-li un ram de flors.
- Un espai: el Palau de la Música Catalana. Alícia de Larrocha hi va tocar una norantena de vegades al llarg de la seva trajectòria i la seva filla assegura que la pianista s’hi sentia com a casa.
- Un referent: Arthur Rubinstein. Alícia de Larrocha no només l’admirava com a pianista, sinó que també sentia fascinació per la seva personalitat. En destacava l’optimisme, la simpatia, el sentit de l’humor, la humanitat i la profunditat del seu criteri.
- Un piano: Alícia de Larrocha tocava sempre Steinway & Sons, una marca de referència nascuda el 1853 i coneguda per la qualitat i la singularitat del so dels seus instruments
- Una plaça: la de Sant Just, al barri Gòtic, on hi ha la basílica dels Sants Just i Pastor. L’Alícia Torra de Larrocha l’ha triada perquè és on es van casar els seus pares el 21 de juny del 1950. Un lloc petit i discret que li recorda també el caràcter de la seva mare
