L’escriptor i periodista Andreu Claret Serra ha publicat recentment ‘París érem nosaltres‘. Aquesta obra, guanyadora del Premi Ramon Llull 2023, suposa un nou punt de vista en el seu treball literari entorn dels anys de la República, la Guerra Civil, el franquisme i l’exili. I és que, en aquest cas, s’hi acosta a partir de les vivències familiars i, en particular, a través de la intensa i intrèpida trajectòria del seu pare.
Claret, segons ha explicat a ‘Plaça Tísner‘, no ha volgut fer una biografia del pare, sinó que és un retrat del personatge. Un home que, assegura, “com tots els protagonistes d’una novel·la, no és d’una sola peça“. I per conèixer bé tots aquests clars i obscurs, va entrevistar-lo durant 25 hores, les quals han estat la font d’inspiració de tot el llibre: “Una gravació que és un autèntic tresor“.
Tot i això, Claret té molt clar que tot i haver entrevistat en profunditat el seu pare, sempre hi ha aspectes de la vida professional, i sobretot privada, que les va mantenir en secret. Perquè, de fet, “no es tracta d’una investigació del pare, més aviat d’una recerca familiar“. Una tasca que li ha permès retrobar una part de la família que s’havia quedat “una mica marginada”.
Una vida “de pel·lícula”
El pare d’Andreu Claret era un rabassaire de Súria que als anys 30 va formar part d’Esquerra Republicana i va conèixer Lluís Companys. Segons l’escriptor, els dos compartien la idea que “les persones són més importants que els partits polítics“. L’any 1939 va marxar a l’exili i va començar una història plena de dificultats. “La gent mitifica l’exili i són molt durs i destructius“, assegura Claret.
L’any 1962, en ple franquisme, el pare de Claret es va instal·lar a Andorra. Allà va conèixer l’alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles, a qui va respectar tot i les diferències polítiques. Aquell any, i després de la gran nevada, Porcioles li va demanar que baixés amb una màquina llevaneu. Per Claret, “un cas de justícia poètica perquè els mateixos que l’havien expulsat ara li demanaven ajuda“.
El “mosaic” d’Andreu Claret
- Una artista: Cristina Banban. L’obra de la creadora barcelonina es caracteritza per la representació de figures humanes, sobretot femenines. Les seves formes són desproporcionades; els seus colors, vius i contrastats, i el seu esperit vital i desafiant.
- Un llibre: ‘El desert dels tàrtars’, de Dino Buzzati. Publicada en el fosc context de la Itàlia liderada per Mussolini, aquesta novel·la és un crit antimilitarista que ofereix reflexions interessants entorn de la violència, la llibertat, la solitud i el sacrifici.
- Una ciutat: Alexandria. L’Andreu hi va viure la seva etapa com a director de la Fundació Euromediterrània Anna Lindh, dedicada a promoure activitats socials, educatives i culturals entre organitzacions de la societat civil de més de 40 països de la regió.
- Un cantant: l’egipci Mohamed Mounir. Els temes d’aquest artista, que també és actor, estan carregats de compromís polític i social. La seva música fusiona el pop amb les sonoritats pròpies de la regió on va néixer, Núbia, i altres gèneres com el blues, el reggae i el jazz.
- Un objecte: un tac de billar. La destresa utilitzant-lo va ajudar Andreu Claret i Casadessús en més d’una ocasió durant la seva intensa vida. Així ho recull el seu fill Andreu Claret Serra a ‘París érem nosaltres’, novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull, en què el nostre convidat s’aproxima a una època convulsa a través de la memòria familiar.
- Una plaça: la del Diamant, per la novel·la de Mercè Rodoreda. La va llegir al poc d’arribar a Barcelona després d’haver nascut i viscut a l’exili. Confessa que li va impactar fins al punt de voler anar a viure-hi ben a prop, a Gràcia, uns anys més tard.
