Ara que ja som a mitjans de setembre, qui més qui menys tothom ha deixat enrere les vacances i s’ha reincorporat a la feina… si és que en té. Sovint tendim a lamentar-nos quan toca tornar a treballar, però no oblidem que hi ha dos extrems molt pitjors encara: estar a l’atur per força o tenir una feina que sigui un veritable infern.

A ‘Plaça Tísner‘ parlem de tot plegat perquè el cinema també és un ofici, i els seus treballadors s’han dedicat a retratar entorns laborals més o menys tòxics des del principi de la seva història.

‘Metropolis’ (1927)

Fritz Lang

A ‘Metropolis’ hi ha una crítica a la industrialització desaforada, una història d’amor, hi surt un dels primers androides del cinema, la Maria… però el marc de tot plegat és no la diferència, sinó l’abisme de classe entre uns treballadors devorats per la fàbrica i uns patrons sense cap empatia. El film ens diu que l’amor és el sentiment que ens permetrà avançar cap a una societat més justa. I ja és paradoxal que, amb un missatge com aquest, fos una de les preferides de Hitler i d’altres dirigents nazis…

‘El salario del miedo’ (1953)

Henri-Georges Clouzot

Imaginem un escenari: una empresa multinacional ens ofereix una feina. Són pocs dies i està molt ben pagada, el problema és que consisteix a transportar unes tines de nitroglicerina en un camió tronat per un camí de cabres. Al més mínim cop, podem volar pels aires. Què diries, tu?

Henri-Georges Clouzot se serveix d’aquest punt de partida per mostrar-nos fins a quin punt podem embrutir-nos físicament i moralment i arriscar tant el físic com la nostra salut mental per aconseguir una feina que ens permeti cobrir les nostres necessitats més bàsiques.

‘L’apartament’ (1960)

Billy Wilder

Un oficinista ambiciós comença a deixar el seu apartament als seus superiors perquè hi portin les seves amants. I si, d’entrada, aquest oficinista, que interpreta Jack Lemmon, ens pot caure regular, perquè el veiem com un oportunista, aviat ens adonem que és un pobre home de qui s’aprofita mitja empresa i que s’ha de rebaixar a quedar-se sense casa nit sí i nit també si vol millorar la seva grisa situació laboral. Billy Wilder té una frase que aquí aplica a la seva màxima expressió: si vols dir la veritat, sigues graciós o et mataran. Això és el que fa ell: denunciar la mediocritat i la misèria de l’empresa nord-americana en clau de comèdia amarga i molt molt seriosa.

‘Glengarry Glen Ross’ (1992)

James Foley

‘Glengarry Glen Ross’ és, potser, un dels millors textos de David Mamet, portat al cinema amb un repartiment sensacional per retratar la competitivitat mesquina i acarnissada que s’estableix entre els treballadors d’una immobiliària. Tots ells són individus grisos, manipuladors i, en el fons, solitaris mancats d’amor i d’empatia. I tots són homes, per cert. En resum, el film de James Foley concentra tota la deshumanització del capitalisme salvatge en una oficina.

‘Dos dies, una nit’ (2014)

Jean-Pierre i Luc Dardenne

Tant de bo no ens passi mai com a la Sandra, aquesta dona que ha d’intentar convèncer els seus companys de feina que renunciïn a una prima salarial a canvi d’evitar que l’empresa la faci fora a ella. I ho ha de fer en dos dies i una nit. Els germans Dardenne, directors d’aquest film, han dedicat gairebé tota la seva carrera a retratar la cara més pobra de la Bèlgica francòfona, colpejada pel tancament de la mineria i per l’atur. Aquí, fan servir un recurs narratiu habitual del thriller, com és el de la idea del compte enrere, per mostrar-nos com la protagonista pateix, suplica i s’humilia per aconseguir que els companys se solidaritzin amb ella. I, tot i que el punt de partida pot semblar una mica maniqueu, al final el que fan els Dardenne és plantejar-nos a nosaltres el dilema de què faríem en el cas d’aquests treballadors i, en fer-ho, apel·len a la nostra humanitat.

‘Com matar el teu cap’ (2011)

Seth Gordon

Tres passerells que podrien sortir d’una pel·lícula de Billy Wilder conxorxats per desempallegar-se dels seus respectius patrons. I com als films de Wilder, el públic riu d’ells, de les seves misèries d’homes blancs de mitjana edat frustrats, però també comparteix les seves ganes de que triomfin i s’alliberin dels tres saldos que tenen de caps. El film ja té 12 anys, però ha fet fortuna entre els espectadors i quedarà com una mostra de l’humor que es feia al cinema a la segona dècada del segle XXI.