Quan entra una nova estació astronòmica sol ser un bon moment per tal de mirar enllà en els mapes del temps, i intentar entreveure si serà més o menys càlida o més o menys plujosa del que tocaria. Per fer-ho se solen consultar els mapes de previsió a llarg termini, els models estacionals.
La majoria de models estacionals d’aquests dies pronostiquen una tardor més càlida del normal a Catalunya, però no s’acaben de posar del tot d’acord en la pluviometria: alguns la preveuen normal i d’altres, inferior a la que tocaria segons la mitjana.
Per què no sempre concorden les previsions dels diversos models?
Un model meteorològic no és res més que una simplificació de la realitat, talment com ho és una maqueta. Podríem dir, per simplificar, que la maqueta es construeix a partir d’equacions de la física que descriuen el comportament de l’atmosfera, que són equacions de la física simplificades.
Aquestes equacions es nodreixen de dades de l’estat inicial del temps (dades d’estacions meteorològiques, imatges de satèl·lit, radiosondatges, etc.), però també d’una previsió prèvia del temps que permet tenir una primera aproximació o punt de partida.
Un cop aplicades i resoltes les fórmules per un instant concret s’obté, com a resultat, una previsió amb hores o dies d’antelació per a una variable determinada
Jordi Mercader és tècnic de modelització del Servei Meteorològic de Catalunya. L’especialista explica que darrere de cada model hi ha persones que han fet les seves aproximacions orientades a optimitzar el model segons les seves necessitats, tot usant diferents equacions o algoritmes per resoldre-les. És per això que, un cop resoltes, poden donar lloc a pronòstics diversos.
A banda, afegeix, les incerteses també poden venir de les mateixes dades inicials que les nodreixen. Cada sistema de predicció usa un conjunt d’observacions concretes o bé les assimila de forma diferent, un fet que pot donar com a resultat pronòstics divergents al llarg del temps.
Com es resolen aquestes equacions tan complexes?
Tot i que l’atmosfera és un medi continu, les equacions numèriques es resolen només per a uns punts determinats per tal de reduir-ne el temps de càlcul. Aquests punts configuren una malla tridimensional.
Quan la distància entre aquests punts disminueix, el model pot simular fenòmens meteorològics d’escala més petita, de major resolució. Això implica, per contra, incrementar el temps de càlcul i que la previsió sigui a més curt termini.
Els models globals són aquells en els quals la malla engloba tot el planeta, mentre que els d’àrea limitada només engloben una zona concreta.
Per resoldre aquestes equacions tan complexes fan falta ordinadors potents a causa de la gran quantitat de dades que han de processar.
On fan previsions estacionals?
Aquest tipus de previsions requereixen superprocessadors, ordinadors molt potents que tan sols operen en alguns centres en àmbit mundial. En fan, per exemple, l’agència nord-americana NOAA, el Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques a Mitjà Termini (ECMWF), Météo-France, Met Office, el centre italià CMCC i l’alemany DWD. El programa Copernicus aglutina tots aquests pronòstics i en treu un sol producte de predicció estacional.
L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) ofereix també aquest tipus de pronòstic basant-se en el model del Centre Europeu de Predicció.
Quines dades s’agafen per fer la previsió estacional?
Aquest tipus de pronòstics tenen en compte l’acoblament entre els oceans i l’atmosfera. Solen usar, així doncs, dades com la temperatura de mars i oceans, la cobertura de gel marí, l’extensió planetària de neu, la radiació, etc.
Agafen com a condicions inicials les de dies precedents, i a partir d’aquí es fan simulacions que poden durar mesos. Se’n solen fer diverses, i un cop fetes, es comparen amb els pronòstics de la mateixa època d’anys anteriors de cada model. És a partir d’aquesta comparació que es pot determinar si l’estació serà més seca o plujosa i càlida o freda del que és habitual.
Quan i per què es van començar a fer aquest tipus de previsions?
Malgrat alguns intents de realitzar previsions a llarg termini de forma manual durant els anys 30, no va ser fins als anys 50 quan es van desenvolupar les primeres previsions numèriques del temps als Estats Units. Aquest tipus de previsió estacional ja era un dels objectius a assolir l’any 1946, quan es va planificar el Meteorology project als Estats Units.
L’any 1972 es va poder generar el primer pronòstic amb tres mesos d’antelació, per bé que entre aquesta data i els anys 90 aquest tipus de previsió a llarg termini no va tenir avenços gaire significatius. L’augment de la velocitat de càlcul per part dels ordinadors i la disponibilitat de més dades i processos han suposat una millora d’aquest tipus de previsió durant els darrers anys.
Són fiables?
Jordi Mercader, especialista en modelització, destaca que aquests models “s’han d’agafar amb pinces”. Afegeix que globalment tenen poder predictiu, és a dir, que en general és millor fer-los cas que no pas fixar-se en la climatologia. També matisa que la seva predictibilitat és molt més alta als tròpics que a latituds mitjanes com la nostra.
Qui fa servir les previsions estacionals?
Els mapes estacionals s’han anat fent força familiars els darrers anys entre la població a causa de la difusió que solen fer-ne els mitjans de comunicació.
A Europa aquests pronòstics s’usen força en el sector energètic, per tal d’anticipar una previsió de demanda en funció de la temperatura prevista, també en funció del vent o la pluja pronosticada. El sector agrícola també se’n beneficia, sobretot per tal de planificar i preveure el reg.
Amb quins models treballa el Servei Meteorològic de Catalunya?
El model de referència del Servei Meteorològic de Catalunya des de fa més de 10 anys és el WRF, el qual s’empra com a base de les previsions automàtiques. Les computadores del Meteocat fan córrer aquest model en tres dominis diferents: 27, 9 i 3 km de pas de malla. Els dos primers fan previsió amb tres dies d’antelació i el darrer, amb dos dies.
Aquest model d’àrea limitada parteix d’un model global. D’aquesta manera, les condicions inicials necessàries per iniciar els càlculs poden venir tant del model europeu (ECMWF), com de l’americà (GFS).
Al Meteocat també treballen amb altres models d’àrea limitada com el BOLAM i el MOLOCH, i també generen simulacions per a models oceanogràfics com el WW3 i SWAN.
La pàgina del Servei Meteorològic permet consultar lliurement diversos d’aquests models meteorològics.
