Són les 10 en punt del matí. Entrem al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, coneguda com a la presó de Wad-Ras, on actualment entre les dones recluses i els homes i dones en règim obert sumen prop de 550 persones internes. Es tracta d’un edifici molt antic amb un model constructiu que sembla més una escola que un centre penitenciari.
Després de passar uns quants controls de seguretat entrem al despatx de la directora del centre, Soledad Prieto, que ens explica que abans de la inauguració com a presó, l’any 1983, havia estat un orfenat. Es tracta d’un centre molt diferent a les presons modernes que s’han construït a Catalunya els darrers anys. Aquest és l’últim centre de règim tancat que queda en funcionament dins de la ciutat de Barcelona.
Una presó integrada dins la Vila Olímpica
Segons la directora de Wad-Ras, la relació amb el barri de la Vila Olímpica del Poblenou és molt bona, tot i que han hagut d’adaptar el seu funcionament per evitar molèsties als veïns.
“Hem abaixat el volum dels altaveus del pati perquè molestaven als qui viuen al costat”.
La presó, ens explica, funciona com qualsevol altre centre, però la seva estructura, com si fos una escola, facilita molt la relació entre els professionals, funcionaris i les recluses. La presó de Wad-Ras s’ha de traslladar l’any 2025 a la Zona Franca i Soledad Prieto assegura que Barcelona es mereix una presó en millors condicions.
”És una presó molt antiga i no està adaptada a algunes necessitats específiques que té una presó de dones. I és que tres de cada quatre recluses són mares i els espais que tenen per trobar-se amb els seus fills no són els més adequats”.
Mirar a través de les reixes
Després de deixar els mòbils i les nostres pertinences i, acompanyats de diferents funcionaris, accedim a la zona on actualment hi ha 148 dones en règim penitenciari de preventives. Baixem al soterrani de l’edifici on hi ha molt de moviment de recluses. És aquí on hi ha la zona dedicada a treballar i fer cursos de formació.
Dins del taller de confecció ens trobem cosint una camisa la Teresa Gallego. Fa un any i tres mesos que està reclusa i ens explica que encara espera el judici.
“El més dur de tot és no estar sentenciada perquè un cop tens la sentència pots començar a comptar enrere els dies que et queden per estar aquí dins”.
La Teresa diu que gràcies a aquest taller de confecció ha descobert que la costura li agrada molt. Ens diu que si hagués conegut abans aquest ofici segurament la vida l’hauria portada per un altre camí. Assegura que estar dins d’una presó és molt dur.
“És com si tornessis a l’escola bressol, no pots obrir una porta, dutxar-te o menjar quan tu vols. És molt carregós haver de demanar permís per tot!”. Qui digui que aquí et donen de menjar i un llit però, ja els canviaria!”.
Per la Teresa, el fet d’estar al mig del barri de la Vila Olímpica té un sabor agredolç. D’una part és molt fàcil que la puguin visitar els familiars però, de l’altra, assegura que veure els veïns a través de les reixes passejant lliurement pel carrer és molt trist.
“Són coses que passen quan estàs interna en una presó dins la ciutat”.
Ens acomiadem de la Teresa i abans de marxar ens assegura que quan sigui lliure obrirà un taller de confecció.
