Davant de l’edifici historic del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), obra de Busquets Sindreu i decorat amb els famosos gravats de Picasso, hi ha l’Arxiu Històric del COAC. En aquest arxiu hi ha més de dos milions de documents. Antonio Baños explora aquest magnífic espai acompanyat per Andreu Carrascal, arxiver i responsable tècnic de l’Arxiu Històric del COAC, i per Fernando Marzá, director de l’Arxiu Històric del COAC.
Un arxiu obert i de referència
Carrascal explica que l’Arxiu Històric pertany al Col·legi d’Arquitectes, una entitat privada amb algunes competències d’àmbit públic, però l’accés sempre ha estat públic. Qualsevol ciutadà pot consultar documentació prèvia cita. El finançament de l’entitat es fa a partir de les quotes dels col·legiats.
L’Arxiu del COAC és un arxiu de referència. Pel que fa a documentació de despatxos d’arquitectura, és el primer de la península. En general, està a l’altura dels millors arxius francesos, britànics holandesos o alemanys d’aquesta disciplina.
L’Arxiu Històric també és referència en fotografia. Entre d’altres, té l’arxiu de Francesc Català-Roca, compost per més de 200.000 negatius. També hi ha part de l’arxiu fotogràfic de Maspons. I col·leccions amb documentació de molts altres, com ara Joan Sala, Joan Fontcuberta, Anna Muller o Manolo Laguillo.
A més de fotografies d’edificis, hi ha col·leccions d’altres temes, com una de la bailaora La Chunga ballant en una festa flamenca a Barcelona. La curiositat d’aquesta sèrie és que un dels participants a la festa és Joan Miró.
Les maquetes, en tant que document del procés d’una obra arquitectònica, també tenen lloc a l’Arxiu Històric.
La ciutat construïda i la imaginada
Fernando Marzá, director de l’Arxiu Històric del COAC, explica que l’edifici on es troba el COAC va ser molt polèmic quan es va inaugurar, el 1962. D’una banda, era un edificació molt modern. D’una altra, tenia els gravats de Picasso, un personatge controvertit.
Marzá ha disposat una sèrie de planos històrics sobre una taula per mostrar-los a Baños. La tria ajuda a entendre l’evolució arquitectònica de Barcelona. D’Elies Rogent, per exemple, hi ha el plano de l’Edifici Històric de la universitat i el Pla de l’exposició del 1888. D’August Font i Carreras, el disseny de la plaça de toros de Las Arenas. Però, a més dels edificis que s’han construit al llarg de la història de la ciutat, l’arxiu conté els projectes d’edificis i d’urbanitzacions que algun dia es van planificar però que mai no es van arribar a dur a terme. Un d’aquests projectes és el conegut com Pla Macià, la urbanització d’una nova Barcelona a partir del vell Eixample projectada pel GATCPAC. Un altre és el Pla de la Ribera de Porcioles, que no es va arribar a fer per l’oposició veïnal. Havia d’urbanitzar, a l’estil de Le Corbusier, la façana marítima entre la Barceloneta i el Besòs.
