Existeix l’humor femení? I el feminista? Si és així, són bromes i acudits que només poden entendre les dones, o poden fer gràcia a tota la societat? Per què hi ha una eclosió de dones que fan humor i monòleg còmic?
Hem volgut indagar-hi amb algunes de les protagonistes del boom de l’humor actual a Barcelona: Ana Polo, Maria Rovira, Penny Jay i Raquel Hervás.
L’humor femení amagat
Hervás és una de les tres humoristes —junt amb Charlie Pee i Irene Minovas— que organitzen la trobada We Bitches a La Muriel, una sala del barri de Gràcia. Ella, que va debutar als Lluïsos de Gràcia, assegura que sempre havia volgut fer comedia, però pensava que el monòleg còmic no era per ella, perquè “molt poques vegades veia una dona actuar”.
L’humor femení s’ha hagut de reivindicar perquè estava totalment anulat i amagat
“Veia tota la repressió que viviem les dones, i com es jutjava la nostra feina a la comèdia“, comenta Penny Jay, madrilenya resident a Barcelona que va fundar la trobada Riot a la capital espanyola per tirar pel dret i crear un espai en què les dones que volien fer humor ho poguessin fer còmodament.
Va trencar dinàmiques amb la Riot i va ser tot un èxit de públic, alhora que les dones que no havien tingut espai en l’àmbit del monòleg còmic van començar a gaudir-lo.
Manquen referents, sobra hostilitat
Rovira i Polo acostumen a actuar juntes i tenen un dels podcasts més escoltats de Radio Primavera Sound: Oye Polo. Concideixen amb Hervás en aquesta manca de referents, i esmenten Eva Hache com l’única dona de l’estat a qui, quan eren petites, veien fer humor.
“La comèdia és un entorn, com pràcticament tots, on hi ha una hostilitat cap a les dones”, diu Rovira, malgrat que puntualitza, junt amb la seva companya, que elles no han patit cap situació d’aquesta índole perquè tenen cura d’on i amb qui actuen.
Etiquetes: necessàries o segreguen?
El monòleg còmic parteix de vivències personals, de manera que consideren que si qui parla és una dona, l’humor que fa es pot considerar femení i no per això només s’adreça a dones ni la resta de persones no poden entendre-la i riure amb ella. “Jo no sé si existeix una cosa que sigui humor femení”, diu Polo, a qui Rovira afegeix que l’humor masculí ha estat sempre el dominant.
Clarament el que hi havia abans era humor masculí i es venia com l’humor universal
Hervás, en canvi, creu que no s’hauria de parlar d’humor femení perquè és una idea “que segrega”, i s’estima més parlar d’humor universal, al marge de si està fet per dones, homes o persones no binàries.
Per últim, Penny Jay creu que és un tipus d’humor que “s’ha hagut de reivindicar perquè estava totalment anul·lat i amagat”. “Hem demostrat que omplim sales, que tenim públic, el que cal és que arribin els diners”, perquè amb l’autoproducció “no és suficient”, rebla aquesta còmica.
