L’Antonio Baños visita el claustre de la Catedral de Barcelona amb mossèn Josep Vives, canonge arxipreste i prefecte de litúrgia de la Catedral de Barcelona.
Conjugar turisme i culte
D’entrada, els sobta, alhora que agraeixen, la tranquil·litat i la manca de visitants, efecte de la pandèmia de la covid-19. Vives admet que habitualment no és senzill conjugar el culte amb la presència de turistes. Aquesta és una qüestió que sempre preocupa els membres del capítol, els canonges. La intenció és acollir tothom que s’hi acosti, però Vives admet que no tots els turistes són iguals. N’hi ha que hi entren perquè se la troben o perquè toca, mentre que d’altres, mostren més d’interès. En qualsevol cas, separa clarament els turistes de les persones que s’hi acosten per les celebracions, la pregària i el culte en general.
Normes pels turistes
Vives explica els límits que el capítol ha posat pel que fa a horaris, vestimenta i comportament dels visitants. D’entrada, els caps de setmana, quan l’església fa les seves celebracions més importants, com l’eucaristia, gairebé no admeten visites turístiques. Únicament està oberta al migdia, entre misses. Els dies feiners, en canvi, les celebracions es fan a la capella del Crist de Lepant i això permet que els turistes puguin fer un recorregut, que comença per la porta principal i acaba, obligatòriament, per la porta de Santa Eulàlia.
Vives admet que la gran afluència de turistes ha allunyat als barcelonins de la Catedral. Malgrat tot, diu que ara és més coneguda entre els conciutadans perquè els darrers anys s’ha fet una tasca important de divulgació, amb eines com el YouTube, conferències, visites per a tothom o els concerts d’orgue.
La cripta de Santa Eulàlia
Baños aprofita l’estada a la Catedral per visitar la cripta de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, guiat per Nil Rider, tècnic de patrimoni de la Catedral. Aquesta cripta està situada pràcticament sota l’altar, amb una entrada enganxada al cor. Aquest accés singular es deu al fet que la cripta és posterior a l’altar. A l’entrada, hi ha un arc amb els caps esculpits de tots els ciutadans que van encarregar i pagar el sepulcre de Santa Eulàlia, al segle XV, que fins a aquell moment era enterrada a Santa Maria del Mar. Això vincula la santa amb els ciutadans i reforça la idea de patrona de la ciutat.
La Mercè, més popular que Santa Eulàlia
Històricament, Santa Eulàlia havia estat molt popular entre els barcelonins i encara avui hi ha moltes noies que es diuen Laia o Eulàlia. Però ara, la Mercè l’ha superat en popularitat, potser per la pèrdua de la festivitat als anys 70, potser pel fet de celebrar-se a l’hivern. En tot cas, sembla que per Santa Eulàlia mai no plou i, en canvi, per la Mercè, sí. Hi ha qui diu que és Santa Eulàlia que plora; i hi ha qui diu que és que s’hi pixa.
Santa Eulàlia, la primera santa dels romans, era una ramadera d’oques, d’aquí la presència d’oques al claustre de la Catedral.
El sepulcre de Santa Eulàlia és obra de Lupo di Francesco. A les diferents cares s’hi pot veure gravat tot el martiri de la santa. Està sostingut per una sèrie de columnes totes diferents, combinades amb uns peus també diferents: dos lleons i quatre evangelistes. Allà mateix, a un costat, hi ha el sepulcre romà on originàriament descansaven les restes de Santa Eulàlia. Aquestes restes haurien estat enterrades, segons la llegenda, a un lloc recòndit on no se la pogués trobar mai més. Aquest lloc hauria estat Santa Maria de les Arenes, on avui hi ha Santa Maria del Mar.
El dia de Santa Eulàlia, és l’únic dia de l’any que els barcelonins poden visitar aquesta capella. La resta de l’any s’hi fan misses, i durant la pandèmia ha estat el lloc habitual de les pregàries dels canonges.
