“Continuo sent aquella nena petita que li agradava fer teatre i li feia il·lusió sortir, recitar poemes…”. Amb aquesta reflexió començava Rosa Novell l’entrevista que Carles Flavià li va fer el novembre del 2012 coincidint amb la presentació d”Els missatgers no arriben mai’. Novell dirigia i era una de les actrius d’aquest muntatge del text de Biel Mesquida que es va poder veure a La Seca Espai Brossa aquell any. Novell reivindica les tragèdies, a propòsit d’aquesta peça que posa el focus en personatges femenins secundaris d’algunes d’aquestes composicions de la tradició grega, enfront de les comèdies “que tothom ara vol fer” per passar-s’ho bé.
“Un s’ha de reinventar i posar al dia i a mi no m’importa. Jo puc anar a un teatre petit com puc estar al Nacional. El que vull és fer teatre i estar dalt d’un escenari o dirigint…”
L’actriu i directora posa el muntatge d”Els missatgers no arriben mai’ com a exemple de la seva actitud proactiva i emprenedora. “He estat una actriu que no he esperat massa que em truquin, he anat inventant, proposant…”, explica. Però també reconeix que “és molt dur perquè has de demanar favors a tothom i els favors s’han de tornar” i reclama que el procés i les condicions per rebre subvencions sigui més flexibles perquè “estan fetes per a les grans productores que poden suportar bé una sèrie de tràmits i de burocràcia”.
Com a actriu mai no he sentit masclisme; com a directora, sí. Perquè de directora tens més de poder i així que tens una mica de poder ja no et faciliten tan les coses.
Rosa Novell va estudiar a l’Institut del Teatre després d’haver fet la carrera de Filologia Catalana. Amb una carrera consolidada, assegura que no ha patit masclisme com a actriu, però sí com a directora. En relació amb la presència femenina en càrrecs de responsabilitat, reconeix que hagués agradat accedir a una posició com la de direcció del Teatre Nacional de Catalunya perquè sent que pot “donar moltes coses” però que no es va voler presentar perquè va intuir que no seria escollida.
Desapareguda el febrer del 2015, Novell també repassa en aquesta conversa l’origen de la seva passió pel teatre. Confessa com, durant l’adolescència, “terroritzada… insegura” va pujar dalt de l’escenari i va ser “la dona més feliç del món” i es va adonar que allà se sentia protegida i podia vèncer la timidesa i la inseguretat que tenia. El teatre formava part del paisatge de Rosa Novell des de la infantesa: el seu pare i altres familiars eren actors aficionats, activitat que requeria molta dedicació i entrega i que qualifica d'”acte d’amor al teatre”.
