La lluita dels veïns del Raval per tal que la capella de la Misericòrdia es converteixi en un centre d’atenció primària continua oberta. Els veïns mantenen les protestes mentre no es decideix de manera definitiva l’emplaçament del nou CAP del barri. En cas que finalment les administracions donessin llum verda a la petició dels veïns, no seria la primera vegada que aquest centre de culte funciona atenent malalts com si es tractés d’un CAP. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, durant l’època medieval, la capella oferia assistència sanitària de franc als més desafavorits. En aquells temps els hospitals pertanyien a les comunitats religioses i hi havia més casos, com l’Hospital de la Santa Creu, que oferien el mateix tipus de servei públic.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”362405,362404,362406,362398,362399,362403,362407,362408,362409″ img_size=”full” onclick=””]
Les cases de socors
Fins al segle XVIII l’atenció mèdica l’oferien els metges titulars de cada barri o localitat que visitaven de franc els domicilis dels ciutadans amb menys recursos. Un segle més tard, el 1872, va néixer la primera casa de socors, que s’ubicava al carrer de Joaquín Costa actual. Aquests espais els va impulsar l’Associació d’Amics dels Pobres, que es dedicava a tractar els treballadors que patien accidents a les fàbriques del Raval. Un any després es va estrenar la casa de socors de Nou de la Rambla, el 1878 la de la ronda de Sant Pere i ja el 1897 va obrir la del carrer Gran de Gràcia. Segons Theros, la més famosa va ser la del carrer del Marquès de Barberà. La raó és que allà hi arribaven la majoria dels ferits víctimes d’atemptats polítics, crims passionals i baralles entre prostitutes o entre delinqüents.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”362410,362395,362394″ img_size=”full” onclick=””]
Els primers ambulatoris
Des de principis del segle XX i fins als anys 30, a banda de les cases de socors, van entrar en funcionament diversos ambulatoris d’iniciativa privada i alguns de públics que també oferien atenció gratuïta. Alguns s’instal·laven en locals municipals dels barris i d’altres, en mercats com el de la Barceloneta, en què s’atenien els treballadors de les parades que es ferien de manera lleu. El més popular va ser el del carrer de Sepúlveda, que és on van morir Francesc Layret i els germans Badia en dos atemptats.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”362393,362397,362402,362396″ img_size=”full” onclick=””]
Els dispensaris municipals i els CAP
Durant la Segona República l’Administració va unificar tant les cases de socors com els ambulatoris i en van sorgir els dispensaris municipals, cada vegada més semblants als CAP actuals. El model es va mantenir fins al franquisme, quan hi havia una vintena de dispensaris en funcionament, inclòs el del carrer d’en Rauric de malalties venèries que va inaugurar Lluís Companys. La seva situació, però, era precària, fet que es va fer més evident als anys 70, quan els veïns de les barriades de nova construcció van reivindicar centres sanitaris. Fins i tot es van fer protestes a la Trinitat Vella el 1973 i a Santa Coloma el 1971. La manca de punts d’atenció en determinades zones de la ciutat va ser el motiu pel qual es va impulsar la xarxa dels centres d’atenció primària actuals. La seva creació va ser fruit de la reforma sanitària del 1984, ideada pel llavors ministre socialista Ernest Lluch.
