El pes del sector turístic, que representa el 15 % del total de l’ocupació a Barcelona, agreuja l’impacte de la crisi econòmica a la ciutat derivada de la pandèmia. La directora d’anàlisi econòmica de la Cambra de Comerç aposta per mantenir els ERTO fins que sigui necessari, i per formar treballadors en atur perquè exerceixin professions amb alta demanda al mercat laboral. Carme Poveda es mostra confiada en la capacitat del sector productiu de la ciutat per superar l’atzucac actual. A més, assegura que “tenim capacitat d’emprenedoria i de creativitat per resoldre els problemes”.
-Quin és l’abast de l’impacte econòmic que provoca la pandèmia a Barcelona?
L’economia aquest any 2020 preveiem que patirà una caiguda molt brusca i molt sobtada. Això és generalitzat arreu del món, però en el cas concret de l’economia espanyola i catalana, l’afectació serà superior a la mitjana europea. I si parlem de l’economia de Barcelona, el que ens mostren els indicadors d’activitat, de mercat laboral, etc., és que la caiguda encara serà una mica superior que al conjunt de Catalunya.
El sector turístic representa el 15 % de la població ocupada de Barcelona
-El pes del sector turístic a la ciutat és la causa principal d’aquest impacte superior respecte la resta del territori?
El turisme que rep Barcelona és un turisme de qualitat, de negocis, de compres, no tan vinculat al turisme de platja, com passa a altres zones del territori, i aquest turisme de qualitat, pràcticament ha desaparegut. I tampoc no tenim perspectives que en els propers mesos es reactivi. Estem parlant d’un sector que representa el 15 % de la població ocupada a Barcelona i això ha deixat molts hotels tancats i ha afectat moltes empreses que treballen en el sector dels congressos i fires, per exemple.
És molt important considerar el valor que suposa el turisme per a la ciutat. El turisme té un impacte positiu sobre el sector del transport, el comerç, l’hoteleria, l’organització de congressos, la neteja i el manteniment, traductors, etc. Per tant, és important no demonitzar-lo i esperem que torni a Barcelona.
-Pot desaparèixer aquest sector intensiu en ocupació?
Aquest sector necessita viure, mantenir-se, encara que sigui artificialment, a través dels ERTOS fins que la situació econòmica i sanitària millori. No es pot destruir tot aquest coneixement, totes aquestes empreses, perquè el turisme de negocis tornarà. Hem d’esperar que torni i per tant, hem de mantenir els seus treballadors.
A Barcelona hi ha ara mateix 125.000 persones en ERTO. Representa el 5 % de l’ocupació de la ciutat
-Però els ERTO tenen data de caducitat…
A Barcelona hi ha ara mateix 125.000 persones en ERTO. La xifra suposa un 80 % menys del que hi havia durant el confinament i representa el 5 % de l’ocupació a la ciutat de Barcelona. Ara veiem amb certa preocupació que aquesta reducció dels ERTO s’ha alentit. Probablement, aquests 125.000 ja no es redueixin gaire més els propers mesos perquè, precisament, estan ocupats en aquells sectors que no tenen activitat i no se’n preveu que n’hi hagi fins d’aquí a un temps. Per tant, s’han de mantenir. Com deia, sobretot en el sector que està més vinculat al turisme com l’hostaleria i part del comerç. Ara mateix tenim de termini fins al 31 de gener, però confiem que els ERTO es mantindran el temps que calgui.
-Quin futur s’ha de donar a aquells treballadors de sectors com l’hostaleria, que no superaran el tancament a causa de la pandèmia?
Ara és molt important fer una feina de requalificació de totes aquelles persones que s’han quedat a l’atur i que tenen difícil la recol·locació en el seu propi sector. Durant els propers mesos o fins i tot anys, l’hostaleria patirà una crisi severa. I, per tant, hem de mirar quins són els àmbits que demanen ocupació i són fàcilment substituïbles per aquests nous aturats. Hem de fixar-nos en la construcció i en la indústria, que just abans de la pandèmia, a un 40% de les empreses, els faltaven perfils professionals adequats per a la seva activitat. Per tant, és molt important cobrir aquestes necessitats de les empreses que tenen plans de creixement, però que no poden fer-los perquè no troben el personal adequat.
-I quins són aquests perfils professionals que no es troben?
Doncs estem parlant de mecànics, electricistes, personal de manteniment de vehicles, lampistes, de tot tipus de professions que durant uns anys no han estat ben valorades socialment i que ara veiem que hi ha una necessitat, un dèficit d’aquests perfils que requereixen d’una formació professional o ocupacional. Caldrà fer un trànsit en la formació d’aquestes persones vinculades, sobretot, a la restauració o al comerç, que ara es queden a l’atur i sense perspectives al seu sector, cap d’aquests àmbits amb demanda que, a més, tenen millors sous i condicions laborals.
El que veiem és que hi ha manca de vocacions en general cap a grups professionals de formació professional, també cap a les enginyeries, sobretot en l’àmbit informàtic, de les telecomunicacions, on hi ha més demanda que oferta, i això limita el creixement. És molt important la sensibilització i l’orientació professional dels joves i aproximar les escoles a l’empresa. I l’empresa a l’escola. Per exemple, en el cas de la formació professional, és cabdal l’ensenyament dual. Tenim l’exemple d’Alemanya, on tradicionalment la indústria i la petita i mitjana empresa està molt a prop dels centres formatius.
-Les crisis no són sempre iguals per a tothom. Sovint són sinònim de noves oportunitats. Hi ha sectors que han millorat les seves expectatives de negoci?
A Barcelona hi ha sectors que afortunadament estan creant ocupació, malgrat la pandèmia. El sector de les Tecnologies de la Informació i el Coneixement (TIC) que representa el 3,8 % de l’ocupació de Barcelona, té encara un pes petit però ha crescut un 8 % els primers sis mesos de l’any. Això és una bona notícia. També ha crescut en els darrers anys l’ocupació en el sector de les indústries creatives, videojocs, els dissenys de programari, la cinematografia, la publicitat, etc. Tots aquests sectors també estan liderant el creixement de la ciutat i també estan creant ocupació. És important que Barcelona continuï donant suport a aquests àmbits emergents d’alt valor afegit.
El que hem fet durant el període de confinament i desconfinament no és teletreball. Era treball a casa amb sobrecàrrega i estrès
-La pandèmia ha accelerat el pas d’una societat analògica a una altra de digital amb l’increment del teletreball. Però per a molts treballadors i treballadores els ha generat estrès. No s’han idealitzat massa els avantatges del teletreball?
El que hem fet durant aquest període de confinament i desconfinament mentre les escoles estaven tancades, això no és teletreball. Això era treball a casa amb sobrecàrrega i estrès perquè s’havia de tenir cura dels nens o de les persones grans al mateix temps que es treballava i no hi havia límits entre una cosa i l’altra.
El teletreball ha de complir quatre condicions. La primera és que no s’ha de tenir cura d’altres persones, únicament s’ha de treballar, igual que si s’estigués a l’oficina. En segon lloc, cal disposar d’un espai adequat. Tercer, és indispensable proveir del material informàtic necessari. I quart, la jornada laboral ha d’estar perfectament definida. Si aquestes quatre condicions es compleixen, una combinació de teletreball i treball presencial és òptim perquè millora la productivitat, permet la conciliació de les famílies i disminueix la mobilitat i, per tant, la contaminació.
La digitalització permet un altre tipus d’organització del treball i la superació de la discriminació per gènere o edat
-El teletreball i la digitalització poden ser eines que modelin la discriminació per gènere o per edat en la contractació?
Aquestes dues discriminacions s’han de superar. Com? Doncs amb flexibilitat. La digitalització permet un altre tipus d’organització del treball i la superació de la discriminació per gènere, que afecta, sobretot, les dones amb fills petits i l’edat, que sobretot ateny a les persones de més de 50 anys. Amb el teletreball, que sobrepassa les distàncies físiques, es redueix la mobilitat i hauria de permetre una major conciliació familiar.
-Quines capacitats demanen les empreses als treballadors?
Els negocis i el seu creixement depenen, sobretot, d’internet amb el comerç electrònic. I la pandèmia ha accelerat encara més aquest procés. Per tant, les competències digitals són molt importants. El domini d’idiomes estrangers, també. I després, la capacitat d’adaptació als canvis.
-Per acabar, al seu parer, quina és la cara i la creu del teixit productiu català?
Jo crec que tenim dues fortaleses importants. En primer lloc, som una economia que, des de sempre, ha mirat a l’exterior. I això fa que tinguem moltes indústries internacionalitzades i molt comerç i turisme internacional, escoles de negoci de prestigi internacional, etc. Aquesta visió cap a l’exterior és una oportunitat perquè ens fa ser més competitius. La competència entre ciutats o economies ens força a millorar. I, en segon lloc, a Catalunya, tradicionalment, ha tingut un pes menor l’administració pública en comparació amb el sector privat. I això també ha provocat aquesta capacitat d’emprenedoria i de creativitat per resoldre els problemes. Ho hem vist també durant la pandèmia. Molts empresaris ràpidament s’han reinventat i han sabut reorientar els seus negocis per superar la crisi.
-I la creu?
En la banda negativa jo crec que ens costa fer projectes conjunts. Ens costa sumar. I això es tradueix en la presència de molta microempresa. És difícil emprendre processos de fusions que per altra banda són necessaris per tenir base financera suficient per fer un salt d’escala i competir a nivell global. Sovint no passem de petites iniciatives enlloc d’orientar-nos a projectes de gran abast. Jo diria que aquesta és una debilitat cultural endèmica que ens limita a competir amb els grans a escala mundial.
