origen de les vegueries de Catalunya

El Procicat té sobre la taula el pas al confinament per vegueries, amb la possibilitat de deixar enrere la delimitació territorial que coneixíem fins ara, el confinament comarcal o per municipis. Ara bé, quin és l’origen de les vegueries? D’on neix aquesta divisió territorial medieval? Ho resolem aquí!

Aquest canvi de confinament que sembla que es produirà en els propers dies ha fet que moltes persones hagin començat a fer cerques a la xarxa per saber fins on ens podrem moure en els propers dies i quina és, doncs, la nova restricció de mobilitat. Arran d’això hem detectat que hi ha la tendència d’escriure “vagueria” en comptes de “vegueria”, que és la forma que recull el diccionari normatiu. Per què hi ha aquesta vacil·lació?

Què és una vegueria? I un veguer?

Segons el ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), conegut popularment com l’Alcover-Moll, una vegueria és un territori sotmès a la jurisdicció del veguer. I un veguer és un magistrat que tenia una jurisdicció que derivava directament del rei i que administrava justícia civil i criminal en un districte o comarca. 

Ball històric de vocals, “veguer” o “vaguer”?

Més enllà de la definició, però, la nostra intuïció com a parlants no ens ajuda a saber si el terme s’ha d’escriure amb e o amb a, ja que la primera vocal està en posició àtona. El DCVB en dona la transcripció fonètica per al català oriental (amb vocal neutra) i per al català occidental (amb [a]). Aquesta alternança a/e al diccionari ja va sorprendre Badia i Margarit a “Les regles de esquivar vocables i ‘la qüestió de la llengua” (1999).

El DCVB en dona la transcripció fonètica per al català oriental (amb vocal neutra) i per al català occidental (sorprenentment amb [a] i no amb [e], com ho esperaríem)”
Antoni M. Badia i Margarit

Badia i Margarit explica que “veguer” apareix en abundància als textos medievals i que, principalment, es troba escrit amb e. Segons el lingüista aquesta és la vocal que hi correspon: “Mot documentat amb profusió en la llengua medieval, generalment s’hi troba escrit amb e (pronunciada com a vocal neutra en els parlars orientals). La grafia amb e és l’única procedent, d’acord amb l’etimologia del mot (ll. Vicariu).”

Vegueria i veguer, amb e

I podem corroborar l’afirmació de Badia i Margarit segons la qual històricament ha estat més habitual “veguer” que “vaguer”. Per demostrar-ho ens hem endinsat al Corpus Informatitzat del Català Antic, compendi que abasta textos escrits en llengua catalana des del segle XI fins al segle XVIII. Hi trobem que la paraula escrita “veguer”, amb e, documentada en textos des del s. XIII al s. XVII, apareix 454 vegades; i que, en canvi, “vaguer”, del segle XIV al XVI, hi apareix 183 cops. 

Badia acaba concloent, doncs, que la forma correcta és amb e, però que tot depèn des de quin dialecte se’n faci l’anàlisi: “Conclusió: Defensa de la forma correcta, contra un vici de pronunciació o contra una falta d’ortografia (la concreció entre aquella i aquesta depèn de l’angle dialectològic d’observació)”. En resum, podem veure com el ball vocàlic a/e fa segles que existeix, però que finalment el diccionari normatiu recull la forma “vegueria”, amb e, que és la que es considera correcta segons l’evolució històrica de la llengua.

L’origen de “veguer” i la hipòtesi de mossèn Alcover

A primer cop d’ull ens pot sorprendre que “veguer” provingui originàriament del mot llatí “VICARĬUS”, ja que hi ha cert distanciament formal. Hem trobat un text d’Antoni Maria Alcover en què explica que l’evolució de paraules llatines acabades en “-arius” han arribat a donar com a resultat paraules catalanes acabades en “-er”. 

lignarius→ llenyer
ferrarius → ferrer
porcarius → porquer
sabatarius → sabater
vicarius → veguer

Però per mossèn Antoni Maria Alcover, l’explicació d’aquestes evolucions no era cosa fàcil, tenia l’evolució clara però li calia contrastar-la: “[…] seguint la lley general dins les llengues romàniques de la monoptongació de tal diptonch en [é], la desinència llatina -ārĭus tornà –[e]r. Jo veya claríssim aquest procés, però no tenia cap fet llingüístich, cap mot per comprovar, per demostrar la realidat de tal procés.”

Finalment, aconsegueix trobar que la seva hipòtesi ja havia estat demostrada per altres estudiosos del tema. Al Botlletí del Diccionari de la Llengua Catalana del 1926, ell mateix explica el procés del descobriment:

Gràcies a Deu, […] trobí una partida d’aquells fets llingüístichs que tanta de falta’m feyen per provar que la meua teoria era una pura realidat.”
mossèn Antoni Maria Alcover