La percepció que tenim de vegades de les paraules no s’ajusta a la seva història real i ens sorprenen. Per la familiaritat que en tenim, i per la manca de sinònims directes, podria sembla que tardor és amb nosaltres des de fa molts segles, però, segons els experts, la primera vegada que es va documentar com a mot comú i estès va ser al segle XVIII. És, doncs, relativament nou. Una de les primeres vegades que apareix és al dietari de la Cartoixa de Montalegre, el 1718, tal com la recull Joan Coromines al seu diccionari etimològic:
Escudella podrida […] se fa a l’ivern y tardó […] s’hi posen cols, naps, xerebías, castanyes…
Tot i això, Coromines constata que tardor va aparèixer puntualment abans a l’obra Thesaurus Puerilis, el diccionari català-llatí d’un frare gironí anomenat Onofre Pou, al s. XVI. Però segons ell, això només volia dir que el terme tardor s’usava popularment al nord del principat —a Girona, concretament—, però que era estrany a la resta del domini lingüístic.
Què dèiem abans, si no dèiem “tardor”?
Es fa estrany pensar què devien dir els catalanoparlants quan no deien tardor. Coromines, altre cop, ens treu de dubtes en la seva anàlisi:
Bella paraula, distintiva de la llengua catalana, si bé de creació moderna, que ha substituït l’antic llatinisme autumne (i variants) i la perífrasi popular primavera de l’hivern (val. p. d’hivern).
La paraula tardor va començar, doncs, a la zona nord del domini lingüístic, però es va escampar cap al sud en poc més d’un segle fins que ha arribat a conquerir absolutament tots els racons de la nostra llengua.
A principis del segle XX al País Valencià anomenaven primavera de l’hivern a aquest període de l’any, i que a Barcelona en diguéssim tardor va sobtar un jove castellonenc quan va arribar a la Universitat de Barcelona a estudiar filologia. Era Germà Colón, que més endavant va esdevenir un lingüista molt important en llengües romàniques i lexicografia catalana.
Colón va arribar a afirmar que tardor era un terme enterament estranger al País Valencià i va ser un dels seus temes d’estudi lexicogràfic. Va demostrar que tardor era inexistent en català medieval i, efectivament, Ramon Llull, Cerverí o Sant Vicenç Ferrer utilitzaven autumne en diferents formes: autompne, obtumne, altumpne, etc. Ni rastre de la tardor.
La conquesta final
L’any 2016, Maria-Pilar Perea i Germà Colón van iniciar un projecte per representar l’evolució d’algunes paraules, i no hi podia faltar tardor. Aquest estudi és l’Estratigrafia dialectal, i hi podem veure l’avançament de tardor pel territori.
Se’ns mostra gràficament com aquest terme es va documentar al nord del territori al s. XVI i com, a poc a poc, es va estendre per tot el domini lingüístic fins al punt que va arraconar primavera d’hivern, ben viva fins al segle XIX.
Per Joan Veny, tardor només va necessitar un segle per conquerir el domini absolut del territori i la clau d’aquesta expansió va ser la introducció d’aquest mot a la literatura:
La expresión primavera d’hivern, común al reino de Valencia y Baleares, se extendía, no hace más de un siglo, hasta Barcelona, en donde la lengua literaria impuso tardor, procedente del catalán de Gerona, borrando la anterior denominación. Tardor se difundió fácilmente al ser adoptado por la lengua literaria.
‘Revista de Filología Española‘, vol. XLIII, núm. 1/2 (1960)
Tardor es va popularitzar i, per contra, primavera d’hivern sembla que va quedar reclosa com una metàfora dins la literatura. Qui sap si molts catalanoparlants avui en coneguin l’expressió només pels versos de Joan Salvat-Papasseit:
[…]
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
[…]
‘L’irradiador del port i les gavines’, 1921
