Joan Pons és un trobador de cançons, les busca fins que les troba, o potser la direcció és inversa. En el concert d’aquest dissabte va tocar acompanyat de Dani Comas, al baix i la guitarra tenor, Artur Tort, al hammond i rhodes, i Ildefons Alonso a la bateria. Una nova banda que va connectar amb el públic i es va situar al bell mig d’una escenografia teatral encapçalada, precisament, per una figura del buit. A continuació podeu llegir l’entrevista.
En el darrer disc has canviat l’estil?
“No faig música d’estil, faig cançons. L’estil és una cosa secundària, sempre és canviant, i és una cosa que no em preocupa gens.”
Sents que has fet un pas endavant, com a músic?
“Considero que estic avançant i estic aprenent el sistema de fer cançons, però alhora em sento molt perdut. No tinc el mètode per fer cançons ni per fer música, sinó que em sento aprenent, jugant amb els elements, que cada cop conec una mica més.”
Què és la figura del buit?
“La figura del buit és una mena de fil conductor de les cançons que té el disc i, a més a més, té moltes lectures. Per tant, mig títol el fa qui el llegeix. Depèn del seu estat anímic i del seu caràcter, entendrà una cosa o una altra. Per a mi això també és molt enriquidor, per la música que faig.”
Què ha suposat per a tu canviar de banda, i per què ho has fet?
“Aquesta és potser la cosa més difícil que hi ha, no? Sobretot quan una cosa funciona. Però, a vegades, necessites canviar les coses per intentar buscar un nou camí. El que em fa més pànic de l’art en general i, en concret, quan faig cançons, és repetir-me. Amb ‘Vol i dol’ crec que havíem assolit el màxim que podíem com a banda, en aquell disc i en aquell moment. Se’m va plantejar aquest dubte, i vaig pensar que un bon sistema seria canviar.”
Què és la figura del buit?
“La figura del buit són moltes coses, molts significats diferents en una paraula que, llegida, té un significat concret, depèn de com l’escriguis; i dita, en té molts. És com una mena de fil conductor de les 17 cançons que té el disc. Té moltes lectures, per tant, mig títol el fa qui el llegeix. Depèn del seu estat anímic o del seu caràcter, entendrà una cosa o una altra. I això per a mi i per la música que faig, també és molt enriquidor.”
Quan vas parir el disc?
“La gestació és constant, no? Tot allò que vas vivint són impulsos i idees que tens al cap, però fins que no pares ni treballes, almenys en el meu cas, no fas cançons. Les vaig fer entre l’octubre i el novembre d’aquest 2013 i al desembre les vam gravar.”
El disc l’heu gravat a ca l’Eril, a Guissona. Produeix un so diferent, gravar a rural?
“No, gravar a rural no té cap so diferent. El que és diferent és gravar amb en Mau Boada i en un espai gran, en què tens molta sonoritat de l’espai. També és diferent el mètode que hem utilitzat, que és analògic. I hem treballat amb pocs micròfons però estant-nos molta estona a col·locar-los. Això sí que fa que el disc tingui un so especial.”
