El panot de 20 x 20 de ciment hidràulic en forma de flor és una icona de Barcelona. Però, d’on ve? Danae Esparza hi posa llum. Explica que a finals del segle XIX, empreses com Escofet oferien solucions als nous propietaris de l’Eixample per no enfangar-se en sortir al carrer. Aquest és l’origen del panot Gaudí o del de la Casa Amatller, tot i que en aquest cas és de pedra natural i la flor és en baix relleu. Al cap de poc, l’Ajuntament en va generalitzar l’ús.
Segons ha documentat Danae Esparza, la primera peça estàndard es va instal·lar el 1907, al carrer de Fontanella, i d’allà es va fer extensiva a tot l’Eixample, des de la línia de façana fins a la vorada. El llibre explica altres curiositats com, per exemple, l’intent d’acolorir la ciutat, a finals del franquisme, amb paviments més vistosos o l’ús de la vorera per senyalitzar.
El panot de Barcelona i el de Portugal
Però un dels secrets més importants que descobreix vincula el paviment barceloní al portuguès. Antoni Remesar, director del Centre de Recerca POLIS i coordinador del programa de doctorat en què la Danae va fer l’estudi, assegura que el primer lloc on es va implementar el paviment portuguès, fora de Portugal, va ser Barcelona i no Manaus, com es creia fins ara. Aquest fet s’havia passat per alt perquè algú va vendre’n la patent sense deixar cap rastre a Portugal. Això va fer que es pavimentés només un costat del passeig de Sant Joan. L’altre lateral va haver d’esperar 20 anys perquè la patent prescrivís i fos més barat.
