La pandèmia de la covid-19 n’ha deixat una altra de més silenciosa: la de la salut mental, i els joves són un dels col·lectius que més malparats n’ha sortit. Davant d’aquest escenari, l’Associació Clauers ─una nova entitat a la ciutat─ ha engegat un projecte innovador: les anomenades llars d’ajuda mútua són pisos compartits entre persones amb problemes mentals a qui els cal suport i migrants que no tenen sostre.
Segons Marina-Gemma Montoro, cofundadora de l’associació, la intenció és oferir un lloc on viure als usuaris amb diagnòstic de salut mental ─més enllà de les residències especialitzades─ i, alhora, un habitatge per als nouvinguts. Ara per ara, l’entitat compta amb dos pisos a Barcelona en què hi conviuen un grup de cinc persones amb trastorn o malaltia mental i dos ciutadans d’origen migrant.
“Vaig arribar al punt de gairebé suïcidar-me”
L’Anna Cervelló té 18 anys i fa un mes que s’allotja amb l’Associació Clauers. És adoptada de Rússia i té el que es coneix com a síndrome alcohòlica fetal, un trastorn provocat per l’exposició del fetus a l’alcohol ingerit per la mare i que, entre d’altres, es caracteritza pel dèficit d’atenció, d’autorregulació emocional o de memòria. “Mai he tingut una bona relació amb els meus pares, sempre m’ha costat acceptar l’adopció“, explica.
“Amb la pandèmia tot va empitjorar a casa, hi havia molt mal rotllo… vaig arribar al punt de gairebé suïcidar-me i em van portar a l’hospital“, relata. En sortir de l’ingrés, va estar-se en un centre de menors i, en assolir la majoria d’edat, va optar per provar l’experiència al pis compartit. L’Anna està agraïda: “Aquí [a la llar] t’ajuden amb la medicació… mentalment i sentimentalment, però tens llibertat”.
Crítica a les llars-residència per a persones amb problemes de salut mental
Segons Montoro, a banda de la família ─que, lamenta, no sempre està al costat de l’usuari─, les persones amb problemes de salut mental poden allotjar-se a les conegudes com a llars-residència, on els donen suport. Ara bé, afirma que sovint no són adequades: “Són residències amb habitacions compartides, no es fomenta massa l’autonomia… la persona no sent que té una llar“, critica.
[A la residència] no em preparaven pel món real
Així es va sentir l’Isaac Grant, un altre usuari de Clauers, mentre era a una residència de Gràcia. “No em preparaven pel món real. Em cuinaven, em rentaven la roba… coses que ja sé fer”, relata. Montoro assegura, a més, que als equipaments de titularitat pública hi falten places ─”hi ha llistes d’espera d’un any”─ i que en l’àmbit privat la quota per estar-s’hi és elevada i, per tant, no tothom s’ho pot permetre.
Un jove migrant: “De veritat, m’ha salvat la vida”
En un dels pisos de l’entitat hi viu un jove migrant sense llar que vol mantenir l’anonimat i que ara, al costat d’un educador social i un psicòleg, dona un cop de mà als usuaris amb discapacitat amb qui conviu. L’associació li ha permès, sobretot, disposar d’un sostre: “Tenia una vida normal fins que va esclatar la pandèmia. No podia cobrir despeses… i vaig acabar a l’alberg de Fira de Barcelona […] Estar al pis m’ha salvat la vida”.
Aquesta altra branca de les llars d’ajuda mútua és, diu la cofundadora, igual de rellevant: “Oferim als nouvinguts habitatge i manutenció perquè es trobaven en exclusió residencial. També els ajudem a regularitzar la seva situació administrativa”. La meta de l’Associació Clauers és créixer i, per això, en les properes setmanes engegaran un crowudfunding. Actualment es financen a través de quotes dels usuaris i d’una subvenció de l’Ajuntament.
