La pandèmia de la covid-19 n’ha deixat una altra de més silenciosa: la de la salut mental, i els joves són un dels col·lectius que més malparats n’ha sortit. Davant d’aquest escenari, l’Associació Clauers ─una nova entitat a la ciutat─ ha engegat un projecte innovador: les anomenades llars d’ajuda mútua són pisos compartits entre persones amb problemes mentals a qui els cal suport i migrants que no tenen sostre.

Segons Marina-Gemma Montoro, cofundadora de l’associació, la intenció és oferir un lloc on viure als usuaris amb diagnòstic de salut mental ─més enllà de les residències especialitzades─ i, alhora, un habitatge per als nouvinguts. Ara per ara, l’entitat compta amb dos pisos a Barcelona en què hi conviuen un grup de cinc persones amb trastorn o malaltia mental i dos ciutadans d’origen migrant.

“Vaig arribar al punt de gairebé suïcidar-me”

L’Anna Cervelló té 18 anys i fa un mes que s’allotja amb l’Associació Clauers. És adoptada de Rússia i té el que es coneix com a síndrome alcohòlica fetal, un trastorn provocat per l’exposició del fetus a l’alcohol ingerit per la mare i que, entre d’altres, es caracteritza pel dèficit d’atenció, d’autorregulació emocional o de memòria. “Mai he tingut una bona relació amb els meus pares, sempre m’ha costat acceptar l’adopció“, explica.

Anna Cervelló, a l’habitació del pis compartit de l’Associació Clauers

“Amb la pandèmia tot va empitjorar a casa, hi havia molt mal rotllo… vaig arribar al punt de gairebé suïcidar-me i em van portar a l’hospital“, relata. En sortir de l’ingrés, va estar-se en un centre de menors i, en assolir la majoria d’edat, va optar per provar l’experiència al pis compartit. L’Anna està agraïda: “Aquí [a la llar] t’ajuden amb la medicació… mentalment i sentimentalment, però tens llibertat”.

Crítica a les llars-residència per a persones amb problemes de salut mental

Segons Montoro, a banda de la família ─que, lamenta, no sempre està al costat de l’usuari─, les persones amb problemes de salut mental poden allotjar-se a les conegudes com a llars-residència, on els donen suport. Ara bé, afirma que sovint no són adequades: “Són residències amb habitacions compartides, no es fomenta massa l’autonomia… la persona no sent que té una llar“, critica.

[A la residència] no em preparaven pel món real”
Isaac Grant, usuari de 26 anys

Així es va sentir l’Isaac Grant, un altre usuari de Clauers, mentre era a una residència de Gràcia. “No em preparaven pel món real. Em cuinaven, em rentaven la roba… coses que ja sé fer”, relata. Montoro assegura, a més, que als equipaments de titularitat pública hi falten places ─”hi ha llistes d’espera d’un any”─ i que en l’àmbit privat la quota per estar-s’hi és elevada i, per tant, no tothom s’ho pot permetre.

Un jove migrant: “De veritat, m’ha salvat la vida”

En un dels pisos de l’entitat hi viu un jove migrant sense llar que vol mantenir l’anonimat i que ara, al costat d’un educador social i un psicòleg, dona un cop de mà als usuaris amb discapacitat amb qui conviu. L’associació li ha permès, sobretot, disposar d’un sostre: “Tenia una vida normal fins que va esclatar la pandèmia. No podia cobrir despeses… i vaig acabar a l’alberg de Fira de Barcelona […] Estar al pis m’ha salvat la vida”.

El jove en un dels pisos de l’Associació Clauers

Aquesta altra branca de les llars d’ajuda mútua és, diu la cofundadora, igual de rellevant: “Oferim als nouvinguts habitatge i manutenció perquè es trobaven en exclusió residencial. També els ajudem a regularitzar la seva situació administrativa”. La meta de l’Associació Clauers és créixer i, per això, en les properes setmanes engegaran un crowudfunding. Actualment es financen a través de quotes dels usuaris i d’una subvenció de l’Ajuntament.