La Soledad vivia fins a l’abril al Poble-sec en un pis d’uns 80 metres quadrats per 600 euros al mes, però se li va acabar el contracte i el propietari no li va donar l’opció de renovar-lo perquè hi volia fer reformes. “Volíem quedar-nos al barri, però la recerca va ser infructuosa perquè hi havia molt poques oportunitats de trobar un lloguer inferior a 800 euros”, explica la Soledad. Finalment han marxat al barri de Sants i ara “paguem més per menys: 750 euros i el pis és més petit”. Afegeix que “ens sentim totalment expulsats, no hem pogut decidir on viure”.
En el cas de la Roser, no té pressa perquè encara no se li acaba el contracte de l’habitatge on viu sola, però està buscant pis perquè vol anar a viure amb la parella. A més de les dificultats pels preus disparats, denuncia les condicions i la pressió que s’exerceix quan s’ensenyen pisos: “Ara mateix tot és per a ja, i ‘si el vols te’l quedes i, si no, doncs fora'”. “Arriba un moment que et crea angoixa i et preguntes ‘on representa que haurem d’anar a viure?'”, afegeix la Roser. I es pregunta: “Jo no sé si és sostenible que tota la gent que vivim de lloguer a Barcelona i se’ns acaba el contracte en tres anys o menys, anem a viure a fora i comencem a entrar en Rodalies o en transport privat”.
