És fàcil trobar-la quan hi ha un desnonament al Gòtic. No acostuma a fallar a les crides per intentar aturar-los. I això que té 90 anys. Però a Núria Marcet, ara per ara, no la frena ni tan sols l’avaria de l’ascensor de casa, encara que hagi de baixar i pujar sis pisos a peu. Ho hem comprovat acompanyant-la a un d’aquests llançaments, una primera ordre per a una veïna del carrer dels Boters.

Es nota que la Núria té experiència i no vol arribar al portal de la convocatòria més tard que la policia. El que passa sovint, com en aquest cas, és que és la primera d’arribar, abans fins i tot que els companys de La Negreta, l’espai social del Gòtic en què participen entitats com Resistim al Gòtic o l’associació de veïns. D’aquesta última, la Núria és l’integrant més veterana, en forma part des que viu al barri, ara fa 35 anys.

Una vida dedicada a ajudar

Abans, la seva vida va ser tot un periple d’experiències. Va ser monja i infermera, va viure al Camp de la Bota i després va treballar a la Mina. Fins i tot va viure alguns anys a l’Índia, sempre amb la companyia d’una amiga amb qui ha compartit mitja vida. “He viscut les penúries que vivia la gent, el patiment per falta de mitjans, i això m’ha ajudat molt a fer-me càrrec del que passen les persones que fan front a un desnonament”, explica.

Del món actual diu que no entén “que una família pugui viure amb 400 euros” o que hi hagi “tants pisos buits i tanta gent al carrer”. “M’agradaria ajudar a recuperar la justícia, la germanor, que ens sentim comunitat”. És la idea que la mou. I li agrada comprovar que també ho és per a alguns joves amb qui comparteix mobilitzacions: “M’entenc més amb la gent jove que amb la gran”.

Sempre resguardada

És un “símbol”, un “exemple”. Així la qualifiquen els seus companys de Resistim o d’altres assemblees del Gòtic. Són conscients també de la seva fragilitat i sovint l’acompanyen des de casa fins al lloc de la protesta. O procuren assegurar-se que es troba en una segona línia segura si la confrontació amb la policia puja de to. Va passar per exemple fa unes setmanes en l’intent de desnonar una veïna de la Rambla. La Núria reconeix que la impressionaven els furgons i la presència d’antidisturbis, però l’afectada “era una molt bona amiga i aquell dia havíem de guanyar”.

Quan deixarà de participar en aquestes accions? “Fins que el cos em digui que ja no puc més. No em fa por res, i encara que tingui alguns problemes de salut, no em sento els 90 anys. L’esperit és molt jove“, conclou. Diuen els companys, a més, que porta sort, que sempre que hi és s’acaba aturant el desnonament. El d’aquest dimarts al carrer dels Boters no n’ha estat una excepció i la Núria ha tornat a casa satisfeta d’haver ajudat una veïna més a quedar-se en el barri.