A Barcelona, més de 350.000 persones tenen cura d’altres, segons l’Ajuntament, una feina que assumeixen majoritàriament dones. Moltes d’elles són treballadores i mares en solitari, un perfil en què la conciliació entre la vida laboral, la familiar i la personal es converteix en missió gairebé impossible. Però què passa quan, a més, no es disposa de família o d’una xarxa que doni suport o un respir a la mare en moments en què ella no es pot fer càrrec de l’infant?
Això és el que els passa per exemple a Vera Vásquez i Silvia Pintado. La primera, perquè és originària de Veneçuela i aquí no té a prop familiars que puguin ajudar-la amb el seu fill, de vuit anys. La segona, després d’una separació, va tornar a viure a casa dels pares però ara són grans i no els vol fer responsables de la seva filla, de set anys.
Totes dues han hagut de recórrer al servei municipal Concilia, que des de la tardor del 2020 ofereix cangur gratuït per a infants d’entre un i 12 anys, en especial de famílies monoparentals amb pocs recursos i de dones víctimes de violència masclista. Els dos primers anys s’han fet uns 28.500 serveis i s’han atès prop de 2.500 famílies en 22 barris.
En el cas de la Vera, en fa ús dues tardes a la setmana perquè ella treballa cada dia fins tard. Fa d’integradora social en un equipament a la Marina de Port, el barri on també viu. “El deixo a les 9 h a l’escola i no el veig fins a les 19 o les 20 h”, explica. Però els malabarismes no s’acaben aquí, perquè la Vera també està cursant estudis de psicologia.
“Un cop a casa, si em veu saturada o que he d’entregar alguna feina, ell s’ofereix per fer el sopar o va a la dutxa sense que hi hagi d’insistir, i això està bé d’una banda, però de l’altra em sento culpable perquè és un nen i no hauria d’estar pensant en això”, reconeix com a mare.
Sentir-se culpable per voler descansar
També la culpabilitat és el sentiment amb què descriu la Silvia la necessitat de tenir moments de desconnexió. “M’agradava cantar, anar a concerts… Però ara no m’entra al cap deixar-la amb els meus pares i anar-me’n de festa”, diu.
En el dia a dia, Concilia li ha permès cobrir les tardes en què la filla no fa extraescolars, mentre ella no torna de la feina. Fa de conserge en una escola de l’Hospitalet, però viu al districte de Sant Martí. “Són gairebé dues hores des que la nena surt fins que jo puc fer-me’n càrrec, s’han de fer uns malabarismes impressionants”, explica.
L’economia és un altre dels maldecaps habituals de les famílies monoparentals. “Si no he marxat de casa dels meus pares és perquè no puc refer la vida sola”, afirma la Silvia. “És un peix que es mossega la cua perquè a la feina et diuen que pots reduir l’horari per conciliar però aleshores et rebaixen el sou i llavors no puc pagar un lloguer…”. De moment només pot aspirar a aconseguir aviat un habitatge protegit.
