El 2021 es van executar 5.000 desnonaments a Barcelona. 5.000 persones amb noms i cognoms que es van quedar sense sostre d’un dia per l’altre. La pandèmia de la covid no ha fet sinó agreujar l’emergència d’habitatge que es viu a la ciutat, amb més de 600 famílies en llista d’espera per optar a un pis social.
Segons un informe recent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), cal cobrar un sou de 1.435 euros per poder “viure amb dignitat” a la ciutat, una xifra molt superior al salari mínim interprofessional i molt per sobre del que cobren molts barcelonins. El 2020, un de cada tres residents a Barcelona cobraven com a màxim 1.000 euros nets al mes. El percentatge era encara més gran entre els menors de 30 anys: prop del 60 % són com a molt mileuristes.
Aquesta radiografia, sumada al preu creixent dels pisos, fa que tenir un habitatge digne s’hagi convertit en un luxe. Però hi ha altres causes, com problemes burocràtics o contractes enganyosos que acaben derivant en desnonaments de persones vulnerables. Com s’encara la pèrdua de la llar de tota la vida? Què passa després? Qui posa rostre a les xifres que hi ha al darrere, al patiment però també a la solidaritat? Aquestes són les seves històries.
