Amb els restaurants a mig gas i els hotels, tancats, moltes famílies d’origen filipí de Barcelona arrosseguen des de fa mesos una situació precària, sense feina o amb ERTO que sovint no cobren. Cuiners, cambrers, però també treballadores de la neteja o de serveis domèstics… Es calcula que un 80 % de la comunitat treballa en aquests sectors castigats pel coronavirus i dels quals ells són l’últim esglaó. Només al Raval viuen almenys unes 4.000 persones amb nacionalitat filipina (les que hi estan empadronades) i moltes continuen necessitant, mig any després de l’estat d’alarma, ajuda per poder menjar.
“Mai abans no havia tingut aquesta necessitat”, explica la Lani, una de les dones que fan cua a la porta de l’església Jesús Reino Ministerio. Freqüentada sobretot per filipins, aquest local evangèlic al carrer de la Riereta reparteix cada setmana unes 70 cistelles d’aliments. I es queden curts. “Repartim en funció del que ens arriba, són donacions d’una fundació, Àurea”, explica la pastora de l’església, Marivic Pitogo, “però són moltes més persones les que demanen”. Assegura que té una llista de 400 famílies i no hi ha més remei que organitzar torns setmanals per a la recollida del menjar.
Els problemes econòmics, ocults
El repartiment es fa els dilluns a la tarda. És pràcticament l’únic moment en què aflora una realitat que aquestes famílies procuren mantenir en la discreció, sovint per vergonya. “Es pensen que és fàcil demanar i no ho és, és molt dur”, diu la Lani. Ella treballava cuidant una dona gran cada dia. El seu marit ho feia en un túnel de rentat de cotxes. “Ara, com la senyora està delicada, em van dir que no hi anés, fins que tot això acabi”, diu resignada. En el cas de l’home, l’empresa ha fet un ERTO i treballa una mica més de mitja jornada, amb prou feines 1.000 euros d’ingressos. “Tinc dues filles, la hipoteca que ja són 700 euros, les factures… Ja em diràs d’on he de treure els diners per fer la compra”.
L’habitatge s’emporta, de fet, bona part del que ingressen ara aquestes famílies. Mentre fa cua, l’Elena explica que també té una hipoteca i ha de fer-hi front amb el que guanya al restaurant on treballa. “Abans, amb l’ERTO, cobrava el 70 %, però ja s’ha acabat”, explica. Ara li han reduït la jornada a quatre hores al dia. A casa són cinc i el seu sou és l’únic que hi entra: “Per menjar no n’hi ha”.
Pagar el lloguer també és una prioritat per a les persones i famílies que viuen en habitacions. “Per això acudeixen a nosaltres, perquè no els facin fora del pis”, afirma la pastora Pitogo. És el cas de la Beverly, que paga 450 euros per una habitació, on viu amb dos nens petits i el marit. Només ella treballa, cinc hores diàries.
El relat es repeteix entre els que busquen suport en aquest centre evangèlic. Però no només hi fan cua dones filipines. La Carme, veïna del Raval des de fa més de 30 anys, arrossega amb dificultat el carret de la compra que li acaben d’omplir. És pensionista, 480 euros al mes, i viu amb la filla. “Ho estem passant malament, no arribo”, confessa, i remata contundent: “A Barcelona, ara, hi ha misèria”.
Aquesta no és l’única iniciativa solidària que s’adreça majoritàriament a la comunitat filipina. L’Associació EAMISS ha repartit des del confinament diverses tones de menjar per a més de 1.500 famílies, amb el suport del Banc dels Aliments. I avui continua oferint ajuda cada setmana a unes 120 famílies derivades dels Serveis Socials.
